A Lluís Pons no li va tocar anar a lluitar al front per pocs anys, però sí recordà com gairebé tots els homes d’entre 18 i 27 anys hi eren, fora del municipi. “i això va fer que baixés la natalitat”. Una de les imatges que va quedar en la memòria d’aquests dos vilatans va ser l’arribada de migrants d’altres parts de l’Estat: “Me’n recordo d’anar a classe. Precisament amb nanos madrilenys”. Maria Magdalena explicà que molts no es quedaven sinó que “marxaven cap a Girona pensant que guanyarien la guerra, i fou sorprenent veure els carros amb famílies que venien des d’Aragó i que portaven burros, porcs i el menjar”.

Per al Lluís, potser una de les anècdotes més impactants va ser en els primers mesos de la guerra, quan les milícies i els sindicats es van fer amb el poder. “Un dia vam sentir uns cotxes que pujaven a la muntanya i després uns trets: ens vam apropar i vaig veure un mort. Eren membres de la FAI que venien a buscat gent”. Maria Magdalena afegí que les autoritats locals “van tenir por” i el darrer Ajuntament “es va veure impotent davant de les milícies i els partits s’esquerra que van dominar la vila durant tota la guerra”.

Una de les imatges que li quedà gravada a Maria Magdalena per sempre va ser el moment en què Molins del Llobregat estava a punt de caure en les mans de les tropes franquistes. En aquelles darreries de la guerra es va traslladar a sota del mercat de la vila, des de Tarragona, una fàbrica de material aeronàutic. Per a ella, d’una cosa que no s’havia parlat gaire era que quan van entrar els nacionals la gent de la vila (així està escrit) va realitzar pillatge i robatoris. “Es van assaltar grans cases i el soterrani del mercat on estaven refugiats els que fabricaven avions”. La bibliotecària explicà com “alguns molinencs buscaven menjar, material d’aviació i bosses de roba. Malgrat tots els esforços d’alguns regidors per frenar-ho, la gent es va llançar com a feres, i és que quan la gent té gana , no té moral ni caritat”.

Els franquistes van entrar a l’encara Molins del Llobregat des de dos fronts, una entrada que per al Lluís, ja amb 15 anys, va ser un esdeveniment espectacular. “El dia abans vaig baixar al poble amb el meu germà i una amiga, i de tornada a la Rierada ens vam trobar amb soldats republicans que marxaven”. El dia bans que entressin les tropes de Franco, a la plaça Espanya i a la zona del castell van caure dos projectils de canó provinent de la “banda “ nacional del riu.

L’endemà, 25 de gener 1939, van entrar les tropes nacionals, “que llavors no es deien, perquè nosaltres els dèiem fachas, a la vegada que per a ells no hi havia republicans sinó rojos”, va explicar Lluís. La infanteria franquista va venir des del Papiol, passant per l’ermita de la Salut i la Rierada, i en direcció la Floresta. Però l’espectacle, per a Lluís, va ser el pas per Molins de Rei de l’exercit nacional a través del pont, camí de Barcelona: Per la carretera fins a Vallvidrera va entrar la columna motoritzada en direcció Tibidabo, i en aquella època, de nit, la carretera il·luminada entre camions i tancs es pot dir que per a un nen era un espectacle”. Un pont que van intentar enderrocar els republicans, però que no ho van aconseguir. (més endavant, en democràcia, el pont fou enderrocat, perdó, va caure sol!).

Tant Lluís Pons com Maria Magdalena ja no hi són entre nosaltres. Han passat anys, però el record d’aquelles persones amb el seu testimoni, ens fan recordar un fet tant fatídic, sanguinari i repressor sobre la Guerra Civil i el franquisme, després.

Tant Lluís com Maria Magdalena afirmaren en aquelles jornades sobre la Guerra Civil i el franquisme,  llunyanes en el temps, que els excessos van venir de les dues parts. El pare de Lluís era director de la fàbrica de can Torra Balari i va ser degradat fins a contramestre. “Els nacionals també van venir a matar gent i això va ser pagat amb la mateixa moneda” confirma Maria Magdalena, coneguda com la senyora Magdalena Bonamich.