Quan el costum encara no havia convertit la vida en una rutina. Quan encara es podia sentir alguna cosa que no fossin presses i l’anar atabalat no conduïa enlloc, la vida anava fent el seu curs lent. En arribar a la casa els homes, les dones i els fills i avis, passaven la major part del temps, al voltant del foc a terra i la cuina que eren el caliu i l’aliment de la llar.

Al voltant de la llar de foc les famílies es reunien per retornar-se del fred i reposar del cansament de la jornada. Aquelles cadires o bancs havien estat peces clau en la transmissió de les tradicions oral, de pares a fills, d’avis a nets, en les llargues vetllades d’hivern. “El foc”, com generalment s’anomenava el foc a terra constava d’una cuina, d’un armari de calaixos i d’una taula que servia per menjar, com per triar fesols, cigrons o els coves de blat de moro (moresc) per espellofar.

De la xemeneia penjaven els esclemalls o clemàstics (anella de ferro penjat a les llars de foc, utilitzat per a subjectar olles i perols). L’olla o perol sempre hi era present em aquell paisatge tan negre, Degut a l’esperit estalviador dels pagesos, es cuinava tot a casa.

I després de sopar, mentre s’ocupava el temps en alguna feina manual, la conversa acabava en torns d’unes endevinalles, refranys, repetits dotzenes de vegades, però sempre escoltats amb fruïció.

Una senyora va de viatge
sense roba ni sabó,
de vegades sembla un formatge
i algun dia un tall de meló.
(La lluna)

Pelut per fora,
pelut per dins,
alça la pota
i fica’t a dins.
(El mitjó)

El cançoner era també molt extens i estava relacionat amb la vida quotidiana, amb el curs de l’any o les festes religioses més importants. El to satíric i fastigós no hi era escatimat, com el fragment de la “Cançó de les puces”:

Que ditxosos són les puces,
bestiar negre i petit,
perquè dormen amb les noies
que a mi no em volen al llit.

Tampoc no hi podien faltar les dites i refranys als mesos de l’any o als dies de la setmana, que sovint es contradeien, volent significat, potser, que en aquest món tot és relatiu. Si un deia: “Quan Nadal cau en dimarts, és un any de disbarats”, l’altre sentenciava: “Any de Nadal en dimarts, pa i vi per tots costats”.

Eren també molt coneguts els refranys que es referien a la durada del dia:

Per sant Maties, tantes nits com dies.
Per santa Llúcia, un pas de puça.
Per Nadal, un pas de pardal.
Per sant Esteve, un pas de llebre.
Per Any Nou, un pas de bou.
Per sant Pau, una hora hi cau.
Per sant Antoni, un pas de dimoni.
Per la Candelera, una hora sencera ...

Aquests refranys i molts altres, referits al temps i a l’allargament del dia són anteriors, segurament, al 1582, quan hi va haver la reforma del calendari julià al calendari gregorià. Així tenim que santa Llúcia s’esqueia el 23 de desembre quan ja el dia s’allargava, mentre que ara se celebra el dia 13, quan encara s’escurça.

Dins la mateixa estança del foc a terra de la cuina s’hi trobaven, la majoria de vegades, els fogons. Això que ocupessin el mateix espai era, principalment , per raons pràctiques. D’aquesta manera s’aprofitava l’escalfor i no calia fer gaires passos del foc als fogons i l’aigüera.

Aquells fogons primitiu, sense tiratge, amb els anys van ser substituïts per les cuines econòmiques de llenya i amb un forn incorporat. Eren la màxima comoditat d’aquells temps, i s’entenia que quan es parlava de forn era el forn incorporat a la mateixa estança.