L’any 1963, Vázquez Montalbán i Eduardo Mendoza són autors encara inèdits. Mercè Rodoreda, a l’exili, acaba de publicar La plaça del Diamant, mentre Salvador Espriu, amb 50 anys acabats de fer, ha tret Llibre de Sinera i es converteix en un símbol de les reivindicacions nacionals catalanes.

El creixement econòmic no va acompanyat de més drets individuals. Hi ha prosperitat sense democràcia. A nivell polític, a Catalunya sorgeix un corrent de fons contrari al franquisme que coincideix amb l’accés a l’edat adulta de les primeres generacions nascudes després de la guerra, el renaixement del moviment obrer i la massificació de la universitat.

El 1963 marca el final de la lluita armada contra el franquisme a Catalunya. A l’agost, la guàrdia civil acaba amb la vida de l’últim maquis, Ramon Vila, Caracremada, en una emboscada en una masia pròxima a Castellnou de Bages. Sectors influents de la societat, com una part de la burgesia i de l’església de base, han emprès el camí d’oposició no violenta al règim. A la joventut Obrera Catòlica, creada el 1956, i a Òmnium Cultural, el 1961, s’hi afegiren les Comissions Obreres de Catalunya, el 1964.

Això sí, la visita de dues setmanes de Franco a Catalunya el juny del 1963 transcorre sense novetat. L’arribada a Barcelona del dictador i la desfilada en Rolls descobert és seguida per centenars de milers de persones, després que els mitjans de comunicació incitessin la població a “ser presentes en el triunfal recibimiento que el “caudillo” merece” i a expressar-li el reconeixement per la seva “extraordinaria labor de gobierno“. Perquè l’afluència sigui màxima, les autoritats ordenen el tancament de les empreses a les tres de la tarda.

Durant un acte en una localitat del Vallès afectada per les inundacions de l’any 1962 (de trista memòria), fins i tot es pot veure una pancarta que proclama ¡Viva Catalunya, visca Espanya!. Tres mesos més tard, Salomé i Raimon guanyaran el festival del Mediterrani amb una cançó en català, Se’n va anar. Una flor de tardor.

Des de 1960, la llei permetia traslladar peticions al Govern. Aprofitant aquesta bretxa, Òmnium Cultural inicia, al maig, una campanya de presentació d’instàncies perquè es regularitzi l’ensenyament i l’ús del català en els mitjans de comunicació. S’arribaran a presentar més de 10.000 instàncies, que l’Executiu desestimarà amb l’argument que aquesta petició atempta contra el Fuero de los Españoles. Argumentarà que, si cedeixen, la resta d’espanyols se sentiran vexats i perjudicats, perquè a espanya no hi pot haver privilegis! Així que Òmnium serà clausurada i els principals promotors de la Campanya de les Instàncies acabaran detinguts.

Al mes de setembre, l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, denuncia al diari francès Le Monde la política de Franco contra Catalunya. L’any 1965 serà obligat a abandonar el país.