Antigament tenia el nom de plaça de les Moreres. Actualment se la coneix com a plaça de Pompeu Fabra, en honor del lingüista, mestre Pompeu Fabra. La trobem en un espai acollidor, entre els carrers Ponent, Rafael Casanova, i cruïlla del carrer Molí, molt a prop de la plaça de Catalunya. En unes prospeccions arqueològiques es trobà el primitiu camí, calçada empedrada, per on se sortia de Molins de Rei cap a la carretera de Caldes. Aquestes  restes estan conservades en el subsol i un faristol ens explica la seva història.

Josep Pla va definir a Pompeu Fabra com “el català més important del nostre temps, d’una presència modesta però real (...), amable però caut i circumspecte (...), silenciós, pausat”. Així era el mestre Pompeu Fabra (Barcelona, 1868-Prada de Conflent, 1948), que el 1912 ja s’autodefinia com “un home gris, sense relleus, sense biografia”. 

Contra el que ell mateix pensava, Pompeu Fabra no va ser en absolut un home gris, i no ho va ser entre altres raons pels seus resultats extraordinaris del seu treball lingüístic, per les circumstàncies que va viure i per la seva reacció personal davant de tots aquests fets. Si es mira la seva obra, ja és molt singular que Fabra es proposés modernitzar la llengua catalana, molt malmesa al llarg dels segles, i construís un corpus lingüístic sòlid i rigorós, la validesa del qual arriba fins avui: les normes ortogràfiques, les gramàtiques i els diccionaris.

També li va impedir ser un home gris el fet d’haver viscut en primera fila els esdeveniments històrics més trasbalsadors del segle XX. En un primer moment, la dictadura  de Primo de Rivera, que va suprimir les institucions catalanes, i que de retruc li va fer perdre la càtedra de Llengua Catalana.

Més endavant, durant la Segona República i arran dels Fets d’Octubre de 1934, va ser detingut i empresonat juntament amb altres intel·lectuals i polítics. I quan va esclatar la Guerra Civil, Fabra va continuar treballant desplaçant-se a Barcelona per anar a treballar, amb dificultats i perills per a la seva vida, fins al gener del 1939, que va emprendre el camí de l’exili. Tenia 71 anys i la premonició que no podria tornar a Catalunya, i per això s’acomiadà dels amics dient: “Me’n vaig a morir a França.”

Des del sud de França, Pompeu Fabra es va convertir en el símbol de la catalanitat a l’exili. Va formar part dels organismes que va crear la Generalitat expatriada i va continuar treballant sense defallença en condicions molt complicades. Per tot això, sobretot en les circumstàncies que vivim avui, emociona recordar la vida de Fabra i el seu lema –la frase que va dirigir als estudiants de Perpinyà el 1947- es torna ple de sentit: “Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança.” El Mestre moria l’any següent a Prada de Conflent, on hi ha la tomba.

La seva tasca incessant en el procés de sistematització i de normalització de la llegua aconseguí la fixació de l’ortografia aprovada per l’Institut d’Estudis Catalans (1913 i 1917) i acceptada progressivament per la societat en general: per la publicació de la Gramàtica catalana (1918) que estableix la normativa gramatical (morfologia i sintaxi); i per la seva dedicació a la redacció del Diccionari general de la llengua catalana (1932), que fixa l’inventari  lèxic normatiu.

A l’hora de parlar de Pompeu Fabra, el que ens permet comprendre més bé la rellevància de la seva personalitat és rellegir la seva biografia des de la nostra perspectiva d’avui. Fabra, que havia cursat la carrera d’enginyer, es va acabar dedicant completament a l’estudi de la llengua catalana –una tasca sorprenent en el seu temps per la situació en què es trobava aquesta llengua i va decidir convertir-la en una eina útil per a tota la societat.

Pompeu Fabra és la lliçó perdurable, a parer meu fins avui mai no superada, entorn dels principis per a la subsistència digna de la llengua i la nació catalanes.