Molins de Rei té dedicada una petita plaça dedicada al lingüista Pompeu Fabra, abans plaça de les Moreres, prenent el nom dels arbres que hi havia. Està situada gairebé a tocar amb la plaça de Catalunya, entre els carrer de Rafael Casanova i el carrer de Ponent, molt a tocar amb el carrer Molí.

Abans de l’actual urbanització amb nous edificis, on als baixos hi ha una entitat bancària, hi havia en altre temps la fàbrica de les Cintes. La indústria de les cotilles ja havia arrelat després que els germans Serra haguessin marxat, llavors Florenci Martí i Joan Port s’establiren amb màquines de cosir casolanes al carrer de Jacint Verdaguer i, aviat, a l’0antiga fàbrica de les Cintes a l’actual plaça de Pompeu Fabra: va ser Martí-Port SL, nascuda el 1928, amb la marca Perfil.

Aquest any, 2018, se celebra l’Any Pompeu Fabra. Va començar el dia 20 de febrer, en complir-se els 150 anys del seu naixement de qui Josep Pla va dir que era el “català més important del nostre temps, d’una presència modesta però real (...) amable però caut i circumspecte (...), silenciós, pausat”. Així era el mestre Pompeu Fabra (Barcelona, 1868-Prada de Conflent, 1948), que el 1912 ja s’autodefinia com “un home gris, sense relleus, sense biografia”.

Contra el que ell mateix pensava, Pompeu Fabra no va ser en absolut un home gris, i no ho va ser entre altres raons pels seus resultats extraordinaris del seu treball lingüístic, per les circumstàncies que va viure i per la seva reacció personal davant de tots aquests fets. Si es mira la seva obra, ja és molt singular que Fabra es proposés modernitzar la llengua catalana, molt malmesa al llarg dels segles, i construís un corpus lingüístic sòlid i rigorós, la validesa del qual arriba fins avui: les normes ortogràfiques, les gramàtiques i els diccionaris.

També li va impedir ser un home gris el fet d’haver viscut en primera fila els esdeveniments històrics més trasbalsadors del segle XX. En un primer moment, la dictadura de Primo de Rivera, que va suprimir les institucions catalanes, i que de retruc li va fer perdre la càtedra de Llengua Catalana.

Més endavant, durant la Segona República i arran dels Fets d’Octubre de 1934, va ser detingut i empresonat juntament amb altres intel·lectuals i polítics. I quan va esclatar la Guerra Civil, Fabra va continuar treballant desplaçant-se a Barcelona per anar a treballar, amb dificultats i perills per a la seva vida, fins al gener del 1939, que va emprendre el camí de l’exili. Tenia 71 anys i la premonició que no podria tornar a Catalunya, i per això s’acomiadà dels amics dient: “Me’n vaig a morir a França.”

Des del sud de França, Pompeu Fabra es va convertir en el símbol de la catalanitat a l’exili. Va formar part dels organismes que va crear la Generalitat expatriada i va continuar treballant sense defallença en condicions molt complicades. Per tot això, sobretot en les circumstàncies que vivim avui, emociona recordar la vida de Fabra i el seu lema –la frase que va dirigir als estudiants de Perpinyà el 1947- es torna ple de sentit: “Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança.” El Mestre moria l’any següent a Prada de Conflent, on hi ha la tomba.

Aquest Any Fabra també commemora els 70 anys de la seva mort i el centenari de la seva Gramàtica catalana. La seva tasca incessant en el procés de sistematització i de normalització de la llegua aconseguí la fixació de l’ortografia aprovada per l’Institut d’Estudis Catalans (1913 i 1917) i acceptada progressivament per la societat en general: per la publicació de la Gramàtica catalana (1918) que estableix la normativa gramatical (morfologia i sintaxi); i per la seva dedicació a la redacció del Diccionari general de la llengua catalana (1932), que fixa l’inventari lèxic normatiu.