La llengua catalana és plena de mots i locucions que tenen origen en la religió, tot i que alguns no ho semblen.

Déu ajut quan...Expressió emprada per manifestar que una cosa ha de trigar a realitzar-se. Déu hi faci més que nosaltres! Expressió emprada per manifestar que hom ja ha fet el que ha pogut per aconseguir una cosa. Que Déu em castigui si. Expressió emprada per a reforçar una afirmació. Déu vulgui que..., Déu ho vulgui, Déu t’escolti, Déu no ho vulgui, Déu em preservi de..., Déu em guardi de...Expressió emprada per a reforçar la manifestació d’un desig. Gràcies a Déu que...Expressió emprada per manifestar que ens felicitem d’alguna cosa. Per Déu, en nom de Déu, per l’amor de Déu. Expressió emprada per a reforçar un prec. Si Déu vol, Déu volent, amb ajuda de Déu. Expressió emprada per a manifestar que esperem que una cosa serà o s’esdevindrà sense cap obstacle. Déu el faci bo! Expressió amb què afectem de compadir qui creiem que està en un error, es capté equivocadament. Déu l’hagi perdonat. Expressió que es diu d’un mort. Déu us ho pagui. Expressió emprada per a regraciar una almoina, un favor. Lloat sigui Déu! Expressió de resignació. Anar com Déu vol. Alguna cosa, anar de qualsevol manera. Deixat de la mà de Déu. Abandonat. Sense encomanar-se ni a Déu ni al diable. Sense reflexió, sense precaucions. De cal Déu o de tots els déus. Molt gran (Hi havia un xivarri de cal déu). Tot déu. Tothom (Coneix tot déu).

Jesús! Expressió usada per manifestar admiració, por, impaciència, etc. Expressió usada quan algú esternuda. En un dir Jesús. En un moment, molt de pressa. Judes. Home traïdor (És un judes). A tota hòstia. Molt de pressa. Mala hòstia. Mal humor, mala intenció. Ser l’hòstia. Ser el súmmum, d’allò que no hi ha. Ésser posseït el diable. Algú, tenir dins el cos un diable que obra i parla per ell. Donar l’ànima al diable. Fer amb ell un pacte segons el qual hom li abandona l’ànima després de la mort a canvi d’obtenir riqueses, plaers, poder. Tenir el diable al cos. Ésser viu, turbulent, entremaliat. Anar-se’n una cosa al diable. Ésser perduda sense remissió. Donar-se al diable, donar-se a tots el diables. Desesperar-se, impacientar-se excessivament. Enviar algú al diable. Treure-se’l del davant (Ves-te’n al diable!). No témer Déu ni al diable. No témer ningú. Aquest menut és un diable: no pot estar quiet un moment. Nen o nena que hom compara a un diable, esp. per temerari, turbulent, entremaliat. Diable de dona: no sé com es treu la feina dels dits. Diable d’home: com ho pot haver endevinat? Ésser un pobre diable. Ésser un pobre home.

I encara en trobem més, d’aquesta mena. Si no tenim diners per a un negoci que no sabem d’on treure les misses i si acabem fracassant haurem fet un pa com unes hòsties. Quan ens passi això, segurament tindrem disgust, però potser l’amagarem i la processó ens anirà per dins. Esperar un fill abans d’hora és fer Pasqua abans de Rams, tant si la criatura és petitona com si és alta com un sant pau. Tothom sap que pagant sant Pere canta i que si fem tard arribarem a misses dites.; que el qui defensa una causa poc clara és advocat del diable i que allò que diuen els experts -advocats i no advocats- va a missa. I també, d’advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos.

Tanmateix, al costat de totes aquestes expressions, hi ha mots i locucions que també tenen origen religiós i no ho sembla. Un cas ben sorprenent és lavabo, que prové de la frase “Lavabo inter innocentes manus meas” (“Em rentaré les mans entre els innocents). Temps enrere, quan la missa es feia en llatí, el capellà deia aquesta frase mentre es rentava les mans, com a símbol de purificació.

Un altre cas singular és la frase feta estar qui trina. Trinar és dir misses al mateix dia. Temps enrere, passava sovint que un capellà havia de trinar en dejú, i això feia, és clar, que tragués foc pels queixals.

I acabem. Sembla que al segle XII es van instaurar unes processons, en què es resaven moltes avemaries. L’acte començava a punta de dia i per això se’n va dir el rosari de l’aurora. Molt més endavant, el 1868, a Espanya hi hagué una revolució que va fer néixer el moviment obrer. L’Església, que volia mantenir la capacitat d’influència, va continuar organitzant fos com fos aquelles processons, que sovint acabaven en batusses, és a dir...com el rosari de l’aurora.

Ja ho veieu, doncs, quin bé de Déu d’expressions d’origen religiós que tenim.