La llengua catalana és plena de mots i locucions que tenen origen en la religió, tot i que alguns no ho semblen.

-Vaig entrar en aquella taverna rònega. Tot era fosc i hi feia un fred de cal Déu. Em va costar Déu i ajut trobar-la. Al final la vaig veure en un racó, plorant com una Magdalena.

-Déu vos guard. Què et passa? On és el teu home?

-He fet creu i ratlla. Li he dit que ja estava tipa d’aquell calvari. S’ha acabat dir amén de tot. Jo vull una relació com Déu mana, i aquest home no hi ha déu que l’aguanti.

-Jesús! En Lluc? Però si és un tros de pa beneit.

-Ai, que Déu et faci bo...Això penses?

-A fe de Déu que sí!

-Doncs vas ben errat. És la pell de Barrabàs, més dolent que Satanàs. Té el diable al cos.

-Però, per l’amor de Déu!, què dius? Que el diable se m’emporti si ho entenc. Explica’m què h passat.

-Mecàgum Judes, i tant que t’ho explicaré.

-La Tuies es va repenjar en aquell bastó més vell que Matusalem i, en un discurs incoherent, anant d’Herodes a Pilat, em va explicar que feia temps que se les tenien, perquè ella era del Girona i ell del Barça.

Però Tuies, cadascú és com Déu l’ha fet. No podeu permetre que això se’n vagi al diable per una discussió de futbol.

De seguida vaig veure que perdia els estreps. Es va tornar vermella i va començar a abocar ira per la boca:

-Ei, que això no ha començat pas ara, hòstia santa! Que tota la temporada que estem així!

-I no hi ha manera de parlar-ne amb calma? Si tot plegat, és futbol i prou.

-El déu qui et va parir! No m’encenguis més, collons de Déu, si no vols que et foti una hòstia.

Vaig mirar d’aplacar-la i, gràcies a Déu, me’n vaig sortir. Però em vaig adonar que no hi havia res a fer, que ja podia dir missa que ella no cediria. “En fi -vaig pensar-, Déu hi faci més que nosaltres”. I ho vaig deixar estar.

-I on ha anat?

-No ho sé. Quan m’ha vist tan encesa, ha fet cara de tres déus i ha fugit com un esperitat.

-Déu n’hi do. No saps on el puc trobar, doncs?

-Ves a saber. Veient com corria, ja deu ser allà on Jesucrist va perdre l’espardenya.

-Valga’m Déu! I l’altra gent de la taverna, on és? Aquí no hi ha Déu.

-Quan han vist quin sagramental armaven, se n’ha anat tot déu.

Amb aquest diàleg, és fàcil de veure l’arrelament que tenen els mots i expressions d’origen religiós en la nostra llengua. Entre les expressions amb el mot Déu o derivats, per exemple, n’hi ha que s’han mantingut i n’hi ha que són a la corda fluixa. Donem gràcies a Déu d’haver sortit sans i estalvis d’un perill i ens acomiadem amb un adeu-siau, fins a la setmana entrant, si Déu vol. Quan fem una cosa sense encomanar-nos a Déu ni al diable pot passar que surti malament i acabem exclamant “Vatua Déu” o Mare de Déu Santíssima”. Si se n’acosta una de grossa, cridem “Que Déu ens empari, si no sabem com evitar-la, que sigui el que Déu vulgui i si ja hem fet tant com hem pogut, alabat sigui Déu. De vegades hi ha barris tan plens de gent que diem que hi viu Déu i sa mare, però tot sovint si són bruts i poc atesos, deixats de la mà de Déu.