Sant Feliu de Llobregat 8 octubre 2012

Benvolgut Pare Josep M. Blanquet:

El dia 8 del mes vinent es complirà un any de la meva jubilació i, havent deixat passar tot aquest temps de reflexió, em permeto explicar una sèrie de fets que em dolen molt i que no obstant haver transcorregut un espai de temps considerable, no trobo justa l’actitud que se m’ha dispensat en arribar el meu comiat.

He de dir que no estic enfadat. Estic desil·lusionat de com se m’ha tractat. Crec que després de 48 anys, 2 mesos i 8 dies d’estar al servei de l’escola Sant Miquel de Molins de Rei, em mereixia molt més. No demano res que no sigui un reconeixement de la meva tasca com a mestre, tant dins del recinte escolar, com en altres àmbits a la vila de Molins de Rei.

Sempre se m’ha reconegut com “Joan, el mestre dels Padres” en tots els llocs on he estat col·laborant, defensant sempre el col·legi, fins i tot en ambients no gaire afectes al mateix, encara que dins hi haguessin actituds i fets que no m’agradessin.

He procurat col·laborar des del meu primer dia en les activitats de l’escola. Recordaré aquells primers anys, cinc concretament que vaig viure amb la Comunitat, de diumenge a diumenge, sense sortir de l’escola en cap moment, fent vida de treball i oració, com abans havia fet en la meva estada al Seminari de Tarragona.

He vist tota classe de transformacions, tant estructurals com de renovació escolar al col·legi. En tots aquest anys, del 1963 al 2011, han passat molts PP. Directors i altres religiosos i també molts companys i companyes mestres i jo he seguit fins al final l’ideal del Pare Manyanet quan va fundar el nostre col·legi “al objeto de dar una muy sana y conveniente educación e instrucción a la juventud.”

He passat per totes les etapes: Ensenyança Primària, Batxillerat Elemental, EGB i últimament Ensenyança Primària (Cicle Superior). Són milers els alumnes que han passat per les meves aules. Tinc la sort i la satisfacció que em trobo exalumnes arreu i la gran joia és que se’m presenten i em saluden, recordant aquells anys en què van estar a les meves aules.

He de dir, i m’enorgulleixo, que del conjunt d’assignatures que es donaven i es donen, les he impartit totes excepte les de Física i Química (a batxillerat). L’any 1969 vaig començar a impartir classes de llengua catalana als alumnes de 3r i 4t de batxillerat. En aquells moments no se’n donava en cap altre col·legi de la Vila. Havien de passar nou anys fins a la seva implantació.

Recordo amb tota nitidesa l’estiu del 1964. El P. Serafí Bosch i el P. Xavier Aragonès vingueren al meu poble, Bonastre, per concretar la meva continuació a l’escola com a mestre. La meva mare els va rebre com es rebien a casa als visitants i els va oferir síndria fresca. Els meus pares vingueren algunes vegades al col·legi en aquells primers anys. L’any 1990, va morir el meu pare, i l’any 1999, la meva mare. Per a cap dels dos hi hagué cap acte de comiat religiós, ni individual ni col·lectiu. Això no ho he pogut oblidar mai i en aquells moments em féu pensar que hagués pensat el nostre fundador d’aquesta falta de sensibilitat humana i, no diguem, cristiana pel lloc on estàvem.

No obstant això i moltes altres coses sempre he procurat tenir present i fer memòria dels fets de la nostra escola. Així amb motiu del centenari vaig fer l’únic testimoni escrit amb la Síntesi Històrica del Col·legi. També en escrits a la revista Diàleg, des del primer número, del curs 1989/1990. Al llarg d’aquests anys he col·laborat en articles sobre la història del Col·legi, articles sobre educació i altres, sempre referents a l’àmbit escolar. També he donat a conèixer el Col·legi a través de revistes locals: Butlletí de l’Associació d’Amics del Museu, Revista El Llaç i, sobretot, a través de les ones de Ràdio Molins de Rei, al llarg d’aquests últims nou anys, on he parlar periòdicament de la figura del Pare Manyanet i retalls de la història del Col·legi i, sempre, en els meus articles, he procurat donar –los un sentit pedagògic.

En el moment de les obres del nou edifici de Secundària vaig seguir tot el procés com a record fotogràfic d’un fet tan important, així com totes les reproduccions que hi ha a l’entrada del nou edifici les vaig buscar perquè donessin un caire més molinenc, i quina no va ser l’alegria de poder trobar el primer diploma expedit al Col·legi. I encara més, hi ha una fotografia aèria que em va costar una sèrie d’anys poder-la reproduir perquè la tenia una persona de Barcelona, després de molts tràmits. I com no, conservo la resposta a la meva instància a l’Ajuntament de Molins de Rei perquè regularitzés el nom del carrer Pare Manyanet, fins llavors escrit amb Ñ i es posessin més plaques en les cruïlles del mateix carrer, com així fou.

El meu fill nasqué el dia 25 de novembre de 1983. L’any següent vaig sacrificar el seu primer aniversari per estar present a Roma amb motiu de la beatificació del P. Manyanet.

No voldria estendre’m més perquè no es pensés estic fent un currículum de vanaglòria. Ans al contrari, si exposo això és perquè crec que la història del Col·legi l’hem fet entre tots, i el que no pot ser és que una vegada s’acaba la labor, tot quedi a l’oblit.

Vull recordar que des del dia 1 de setembre fins al dia 8 de novembre de 2011, vaig estar les hores que havia de fer abans de jubilar-me assegut a la tutoria del segon pis, sense que se’m digués què havia de fer i sent ignorat per la Direcció en passar pel passadís, encara que això és habitual en la seva persona amb alguns companys mestres. ¿On és la sensibilitat, on és el tracte humà? Tal vegada es pensa que és millor tota la part informàtica que el caliu humà.

Vaig presentar a la Direcció el conjunt ampli d’articles fets durant tot el meu temps a l’escola per veure si es podria fer una recopilació i poder-se publicar. La resposta va ser: “Jo els articles que faig, una vegada llegits o publicats, no els guardo” Quina falta de sensibilitat. Com també quin trist document gràfic dels 115 anys del Col·legi!!! Amb moltes imprecisions, però no es volgué consultar a les persones que portàvem més temps al col·legi. Es veu que la veterania no compta. S’ha de mirar endavant sempre, però sense perdre els orígens.

La Cúria té moltes revistes que jo vaig anar recopilant i lliurades en temps del P. Ettore i ara formen part del seu arxiu. El Col·legi Sant Miquel no s’ha distingit massa per guardar coses. Jo encara en guardo i tal vegada hauré de fer un dipòsit aviat, ja sigui a la Congregació o a l’Arxiu Municipal de Molins de Rei, que ja han fet passos perquè els hi cedeixi.

No voldria acabar sense esmentar el fet que si vaig ser convidat al sopar de Nadal del 2011, quan ja no estava al Col·legi, va ser perquè una companya mestra li va indicar a la Direcció i així es va aprofitar, sense que hi estigués bona plana del professorat i sense que l’AMPA estigués assabentada, de fer el comiat. Sort que una companya mestra em va llegir unes paraules, perquè des de la Direcció se’m va donar un rellotge de polsera on al darrera hi diu: “Col. Sant Miquel. 8 novembre 2011”. Així de fred, sense cap parlament de comiat.

Esperava que la revista Diàleg fes referència al meu pas per l’escola i publiqués el meu escrit de comiat, però es veu que no havia de quedar cap testimoni dels meus 48 anys, 2 mesos i 8 dies de la meva estada al Col·legi. Per aquest motiu vaig enviar a la Direcció per dos camins diferents el mateix correu electrònic que li adjunto, del qual no vaig rebre cap resposta.

Jo sempre he estimat i estimaré el Col·legi Sant Miquel de Molins de Rei, però em fa molt mal de cor passar pel davant i veure que la casa on he viscut més de la meitat de la meva vida, ara em sembla estranya. I de veritat, P. Blanquet, això, malgrat el temps passat, encara em dol molt.

El saludo i agraeixo la seva paciència en llegir aquesta carta. Per la meva tranquil·litat creia que l’havia de fer, degut a les circumstàncies, més amunt explicades.

Joan Vilaseca i Figueras
Mestre del Padres 1963-2011