Tinc a les mans la revista Diàleg i m’ha causat una molt dolenta sensació veure que no s’hi ha inclòs el meu article i tampoc cap referència al meu pas per l’escola i el meu comiat. Dintre d’una Institució escolar i, a més, religiosa, primen certes sensibilitats, però veig que no. Ja m’havien dit  companys i companyes que no creien que es publiqués ni que es fes cap menció al meu comiat. Han estat 48 anys, 2 mesos i 8 dies. Tenia raó el pare Serafí Bosch quan, en una reunió a Barcelona va dir: “Amb el Joan no hem fet justícia” perquè ell sabia com havien estat aquells primers anys vivint en comunitat i no passar-les gaire bé ni ells ni jo.

En aquests moments no vull retreure res. No crec que hagi estat justa aquesta actitud. Més endavant penso escriure una carta oberta on tal vegada expliqui la meva implicació a l’escola al llarg dels anys, a través dels escrits a la revista Diàleg, primera època (que n’hi ha  que no els dóna cap valor), al butlletí del Museu, a la revista El Llaç i, sobretot, durant els últims anys a través de les activitats de Ràdio Molins de Rei on he parlat de la figura del Pare Manyanet, de les notes històriques i activitats del Col·legi moltes vegades com es pot comprovar en els meus arxius. Sempre he procurat donar a conèixer la història del Col·legi i així es presentà la Síntesi històrica pel seu centenari amb dades i dates concretes, i no només fotografies. Conservo molt material inèdit que no té ni la Cúria. En el seu moment vaig fer lliurament de molts exemplars de les primeres publicacions. Les altres, com molts materials referents al Col·legi, romanen en el meu arxiu.

Llegia fa pocs dies uns articles del Pare Manyanet sobre l’educació i la comunitat educativa. Semblava que aquell sant personatge a qui vaig conèixer i admirar parlava de fets que avui em costen d’imaginar i que a ell també li semblarien com a mínim impossibles que es produïssin.

Res més, he passat gairebé la meva vida en aquestes parets, velles i noves. Volia que aquesta fos la meva casa, però veig que si mirem els anys de la fundació del Col·legi i ela anys que va estar tancat, jo he format part activa en un 33% des de la seva fundació, i això pel que veig no ha comptat per a res.

Per avui, res més. Mostrar només el meu desencís per aquesta situació i per altres on no ha prevalgut la justícia. Un comiat és un motiu d’alegria per la satisfacció de la feina feta. El meu va ser col·locat en calçador, per indicació d’altres persones, i en un acte on molts dels professors no hi eren (com els altres anys i això hauria de fer pensar molt) i tampoc l’AMPA, amb qui he col·laborat en moments especials.

Podria estar enfadat, però el que estic és desil·lusionat i veig que moltes vegades quan parleu dels mestres i de la vocació i el missatge manyanetià tot queda en paraules, i el que ha de valdre, com sempre havia estat, és la paraula que comporta un exemple i una rectitud d’idees i fets.

Joan

Nota aclaridora no enviada:

Quan dic que vaig conèixer el Pare Manyanet, vull dir  que a través de la seva obra vaig anar coneixent el fundador de la nostra Escola.

Quan dic que he format part activa del col·legi en un 33% no és correcte, perquè ha estat gairebé d’un 39%.

Quan dic  que l’AMPA no hi era al sopar de Nadal, rectifico. Vull dir que no estaven assabentats del meu comiat.

Aquest escrit, fet el dia 26 de juny 2012, no va rebre resposta i quina casualitat, el dia 27 d’agost de 2012 hi ha unes línies d’AGRAÏMENT PER LA DEDICACIÓ

“Encara que seguim disfrutant d’aquest estiu calorós, no volem deixar passar l’ocasió d’agrair a tots els que han dedicat tants anys de la seva vida a...”