Fa vint anys que dic que fa 20 anys... 
Joan Manuel Serrat

Aquell any fou com els altres anys dins d’una època grisa, però  el Poble treballava i lluitava per aconseguir un benestar social i una identitat nacional.

La societat començava a encarar el progrés industrial. Mentre als pobles s’acabava la verema i la recollida d’avellanes, aquí a Molins de Rei, ja recollits els fruits dels camps, s’esperava amb candeletes la Festa Major, mentre continuaven sonant les sirenes de les fàbriques tèxtil, en un allau –de bon  matí- de famílies senceres cap als telers. Els primers 600 apareixien i torbaven el silenci dels carrers, acostumats només al  sotragueig dels carros. Estàvem a l’inici d’un nou procés.

Aquell any Joan XXIII publicà l’encíclica Pacem in terris, que tanta vigència té encara avui. Al mateix any, Joan XXIII moria dolçament sobre la pau a la terra i el president Kennedy queia assassinat per Oswald sobre la falda de Jacqueline a la qual  va cobrir de roses vermelles.

Aquell any, els Rolling Stones s’enfrontaven als Beatles amb el masclisme electritzant del rock’n’roll, en els seu primer single Come on.

Aquell any, Luther King lluitava perquè els Estats Units fossin un país sense racisme.

Aquell any  fou la irrupció de la literatura hispano-americana. La ciudad y los perros de Mario Vargas Llosa. Llegíem  Rayuela perquè Cortázar era referència literària.

Aquell any Raimon féu la primera adaptació d’un poema d’Espriu Cançó de capvespre.

Aquell any era un més de lluita contra la dictadura d’aquell règim imposat. Apareixia públicament les CC.OO. amb motiu de la vaga de la mina asturiana de La Camocha.

Aquell any a Tarragona se celebrà el XIXè centenari de la vinguda de sant Pau.

Aquell any obrí el Museu Picasso. Es rodà La Pantera Rosa. Nasqué la editorial La Galera. Aquell any...

Aquell any vaig traspassar per primer cop les portes d’aquell primer col·legi que fundà  el beat Josep Manyanet. Res en sabia d’ell. Al llarg de tots aquests anys, fins avui, he anat descobrint la profunditat del seu missatge humà i proper: “...a la fi de donar una molt sana i convenient educació i instrucció a la joventut.”

D’aquell col·legi físic no en queda res, ni les primeres ampliacions. Al llarg de tots aquests anys he anat veient i vivint tots els canvis físics, fins arribar al dia d’avui, a grans edificis i instal·lacions que farien gran enveja sana a  aquella comunitat educativa que vaig trobar  formada per  cinc religiosos i sis professors.

La revista YUNQUE, portaveu del Col·legi, a la meitat dels anys 60 anà introduint la llengua catalana en les seves pàgines fins arribar a  l’ensenyament de la llengua catalana a batxillerat l’any 1979, de forma no qualificable, per no ser permesa per les lleis d’aquells moments. Va ser per a mi una gran satisfacció que se m’encarregués aquesta tasca després d’un període tan llarg de silenci a les aules. Com també la valentia de retolar la façana  com  COL.LEGI SANT MIQUEL.

A la Bíblia hi ha referències importants al nombre 40. La Quaresma, El Diluvi Universal, Les Quaranta hores, Quaranta dies al desert abans de la vida pública de Jesús, 40 anys pel desert del poble d’Israel cap a la Terra Promesa...

I en  el parlar popular: la quarentena, cantar les quaranta, Alí Babà i els quaranta lladres, hasta el 40 de mayo no te quites el sayo...

I aquí estem. Amb molta història a l’esquena, però sobretot  al cor. No vull mirar enrere amb nostàlgia ni amb altres pensaments. Només vull veure amb satisfacció que molts altres també venen al darrere en la tasca educativa.

“Quan 40 hiverns hagin solcat el teu front i deixat forats profunds en el camp de la teva vida...” (Shakespeare).

Recordo a molts, presents i absents. A tots ells els porto dins. A tots els que ens deixaren. A tots, com deia aquell  Nadal de 1963: Feliz Navidad, ara us dic també: Bon Nadal.

Nota: 
Publicat a la revista DIÀLEG Número 25, 1r Trimestre 2003-2004.