Amb el transcórrer dels anys, s’havia adonat que unes vegades tenir moltes coses era com no tenir res i, no tenir res, altres vegades, era tenir-ho tot.

Amb  els darrers fets esdevinguts, es va completar una història que havia començar feia tants anys enrere, que gairebé se li havia esborrat la data. Amb ells  havia tancat una porta  de la seva vida. I  tot el que allò significava s’havia convertit en el símbol trencat d’una subtil grandesa imperdurable dels records amargs que l’acompanyaven.

Quatre somnis lligats al farcell. Farcell ple de somnis trencats.

Pel carrer buit se li passejava la mirada de la solitud, caminava... l’emparava la nit.

Tan sols quietud, i l’ànim descansava de tota xerrameca absurda... Ni televisió, ni ràdio, ni diaris. Tan sols, calma.

Ningú no el  cridava, ningú no el parava per parlar, per pensar, per creure, per ser... Tan sols silenci. I el tel de la lluna entre aquestes parets callades. Ningú li retreia, tampoc, res. Ni les arrugues, la mida del vestit ni el seu aspecte. Només quietud i el so esmorteït de les seves passes enfilant un camí incert.

Respirava silent. El frec dels cabells tenien un aire de gel.

Només una passa, només... un batec i aquella ànsia muda en el pensament: ja no sóc...

.............

Matinejà. Es despertà com si hagués patit un llarg i confús malson. Començà a endevinar, de besllum, la primera claror somorta i vaga de la matinada. Els seus ulls vidriosos no s’acostumaven encara a la llum que intuïa  de lluny. Intentà copsar tot l’ambient que l’envoltava. Recobrà un poc de consciència i repassà, en un llambregar d’ulls, el que van ser les últimes hores d’ahir a horabaixa.

Ell prou que conservava un bri  d’esperança i prou que desitjava sentir una veu que li fos bàlsam i consol.

Era ara a trenc d’alba quan intentava refer la seva vida. A les palpentes, peu descalç, iniciava el camí vers la llum.

Certament, mig enlluernat pels raigs de sol, sortí a l’exterior. Allà veié la realitat del defora, una realitat deprimida i feixuga. D’allí estant el paisatge que observà no era poc ni gaire ni gens el que era. Ni un bri de verd, ni una lleu senyal de vida. No sentí ni una sola veu. El silenci era absolut.

Al lluny veié presència de gent. Anaven pulcres, ben vestits. L’arribaren com un barboteig de paraules, unes més clares i altres més confuses. Parlaven i gesticulaven. Després arribaven els somriures, la rialla oberta i les encaixades. Semblava que havien fet tractes, com de costum, de paraula.

D’ell, ni se n’adonaren, volia alçar la veu però no se sentia, intentava explicar la seva dissort a veure si podien fer alguna cosa per ell, intentava arribar al fons dels seus cors. Intentava fer saber de la seva soledat i aïllament. No és que li agradés fer el somicó, ni ser un impertinent, sinó demanar el que li pertocava, que se li  donés un tracte just. I dir que s’havia quedat sense res, ni el parament de la llar. Havia perdut la casa, la que fou la seva dona, part de la família, veïns. Però tot era en va. Semblava que no el sentien ni volien sentir-lo. Semblaven estar preocupats només pels seus interessos particulars. Els demanà que no tinguessin una visió tan estreta de la realitat present, sinó una visió general  i àmplia, una visió de futur engrescadora, per a ell. Però semblava que s’escarrassava  en va.

A la fi, aquest grup de gent se n’anà, però aviat n’arribà un altre. I començà de nou la situació...

Ara més ara menys, s’adonà que el seu destí semblava estar escrit, i, ¿què voleu que us digui?, decidí a contracor, anar-se’n  enllà per començar de bell nou, allí on esperava trobar un consol, un esdevenidor, una esperança, un món millor.