“Mans, peus, nas, orelles.... Són les parts que més sofreixen el fred i on solen aparèixer aquestes lesions cutànies tan freqüents. Abrigar-se bé, certa aliments i alguns fàrmacs ajuden a prevenir-les”

Qui havia de dir que en el segle XXI encara existirien els penellons. Feia anys que no sabia què en vaig tornar a tenir. El procés dolorós no ha estat com el que vaig patir, estant al Seminari, en aquells freds hiverns, sense calefacció, sense poder posar-se les mans a les butxaques i amb alguna estirada d’orelles que em feien veure totes les estrelles del cel. Aquestes lesions cutànies doloroses ens venien any rere any i costaven de passar. Si la temporada d’hivern era llarga el fred i la humitat tenien el camp lliure. I nosaltres, el sofriment.

Aquesta coïssor, aquestes ganes de rascar-te les parts vermelles i molt sensibles se’n diu evitema perni o penelló, i sol localitzar-se a les mans, als peus, al nas i a les orelles, com a conseqüència de la contracció de les arterioles, artèries molt finetes sota la pell, fet pel qual en aquestes zones es fa més marcada la disfunció circulatòria. Les lesions solen durar de dies a setmanes i es presenten en forma aguda o crònica.

Tot hematoma comença amb una coloració violàcia, després blava, després verda i, finalment, groga. Entre un canvi i un altre passen tres dies, raó per la qual, seguint l’ordre de gradació del color, es pot diagnosticar amb força aproximació l’antiguitat de la lesió.

Se sap que els penellons surten en èpoques de fred, però científicament s’ha demostrat que hi ha una notable variació individual en la sensibilitat al mateix. És probable que les persones que sofreixen  de perni tinguin certa predisposició, ja sigui com a resultat d’un  sistema vascular  hiperactiu o per una sensibilitat local, però el problema no sorgeix fins que una persona susceptible s’exposa repetidament al fred. Quan estudiava, era tot el dia i tota la nit.

Avui dia no se’n parla gaire dels penellons. Semblen d’una altra època. Avui les persones prenen més nutrients en la dieta i això afavoreix, en persones propenses, a ser un antídot important. La vitamina C i unes substàncies que porten les taronges, bé naturals o en suc, i també altres fruites i verdures, doncs reforcen els vasos capil·lars i reforcen la seva fina paret, i l’all, que amb només dues o tres dents diàries també ajuden a  dilatar els vasos sanguinis i millora el flux de la sang pel seu interior. O els fruits secs, que tenen propietats antioxidants i són protectors de la integritat de les cèl·lules.

Pel contrari s’ha de controlar el consum d’alcohol, perquè fa que els hematies s’agrupin, dificultant el pas de la sang pels vasos capil·lars. També s’han de reduir o suprimir les begudes estimulants o amb cafeïna, com el cafè, el te i certs refrescos, per la seva capacitat vasoconstrictora.

Ara és molt difícil que passi, però en ocasions, es poden produir lesions cutànies recurrents i cròniques de tipus ulceratiu o hemorràgies, que poden deixar moltes vegades cicatrius residuals després d’haver-se curat. 

Sort  en vaig tenir de no quedar-ne cap seqüela, però dintre del meu cervell m’ha quedat gravada aquella picor, aquella coïssor que només passava amb el temps. Si hagués pogut tenir l’escalfor  de la família més a prop, hagués estat diferent.