El Manel volia agradar. Volia fer-ho bé, volia que l’acceptessin, que l’aprovessin, que l’estimessin. I aviat s’adonà del perill que això suposa quan es porta a l’extrem.

Estudiava l’últim any de medicina i ja no podia més. Veia la meta massa a prop i creia que se li acabaven les forces. No es podia permetre suspendre i somiava amb el viatge que faria a la platja més remota i més silenciosa que trobés el dia que es gradués.

Però va arribar el dia. La nit anterior no havia pogut dormir. Tenia una presentació científica davant de tots els companys i els professors. “Tant de bo que  em toqués dels primers”, pensava. Decidí no prendre cafè per no accentuar la taquicàrdia que ja notava des de la nit passada. De fet, els nervis no li deixaren ingerir res de menjar. I és que el Manuel  mai li havia agradat ser el centre d’atenció.

La setmana anterior va presenciar les presentacions d’alguns dels seus companys i es va fer conscient de la magnitud de la tragèdia. Tant va ser  el vertigen que li va agafar que va proposar  al professor un treball alternatiu al·legant que ho tenia molt difícil per assistir-hi el dia que li havien assignat. “Si no fas la presentació oral davant de tothom, suspendràs l’assignatura”. Clar i català.

Unes sabates una mica més altes i una americana llisa que encara duia l’etiqueta eren les peces que creia que li donarien seguretat. Feia tota una setmana que assajava.

“Manel Vidal, quan vostè vulgui”. El vostè li ressonà dins del seu cap amb un eco que marejava. S’aixecà de la cadira i es dirigí com un autòmat cap a l’escenari. De cop semblà que el cos se li hagués evaporat i que li haguessin  envasat el cervell buit. No sentia res i li tremolaven les cames. Un somriure de defensa se li dibuixà a la cara, i malgrat que desitjava plorar, començà a introduir la seva presentació.

A la primera pregunta, una fiblada li recorregué l’espina dorsal i li semblà que se li havia congelat la sang. No  sabia com continuar. No recordava res del que s’havia preparat. Intentava respirar però tenia el diafragma tan bloquejat que ja s’estava hiperventilant. “No puc, ho sento”. I sortí de l’aula.  

Entrà al lavabo i deixà anar les llàgrimes de frustració acumulades al coll. Sabia que havia de tornar a entrar i intentar-ho si no volia suspendre l’assignatura. Es rentà la cara amb aigua, es mirà al mirall i de sobte s’adonà que la por del fracàs l’estava paralitzant.

Volia que els altres li donessin el valor que ell no sabia donar-se. I voler agradar a qualsevol preu, li estava costant massa car. Es proposà imaginar-se la seva àvia entre el públic. Feia anys que havia mort, però el seu amor sempre l’acompanyava. Segur que si hi fos, li picaria l’ullet i el miraria amb tanta calma que eliminaria la paraula fracàs del diccionari.

I amb aquest pensament, el Manel es tragué l’americana, es posà les sabates planes que portava per després i tornà a l’auditori.

“A qui no li agradi, que no miri”, com deia sempre la seva àvia. I sense ser-ne  cent per cent conscient, va superar un dels exàmens més importants de la seva vida.