Després del Concert  per la Llibertat, celebrat el passat 29 de  juny del 2013, hi hagué qui es preguntà com fou possible que una entitat com Òmnium Cultural disposés d’un poder tant gran de convocatòria.

Òmnium Cultural és una entitat sense ànim de lucre que treballa per la promoció de la llengua i la cultura catalanes i la identitat nacional de Catalunya.

El passat 11 de juliol del 2013 va fer exactament 52 anys que es va fundar Òmnium Cultural, però de tota la trajectòria, els moments més significatius d’Òmnium no els hem de situat tan sols en els últims actes, com l’organització  de la manifestació que tingué lloc el 10 de juliol del 2010 a Barcelona, sota el lema “ Som una nació. Nosaltres decidim”, i el Concert per la Llibertat, amb l’Assemblea de Catalunya, que han estat uns actes importantíssims per fer prendre consciència de l’esperit nacionalista català. Ens remetrem al període de quatre anys transcorregut entre el 2 de desembre de 1963 i el 7 d’octubre de del 1967, quan  la seu històrica del Palau Dalmases va ser clausurada indefinidament per ordre del governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire, amb l’argument que l’entitat Òmnium Cultural, sense estar inscrita en el registre d’associacions, practicava activitats pròpies d’una associació. A més, el governador civil adreçà un escrit al jutge de guàrdia en què demanava que es fes un escorcoll a l’estatge d’Òmnium “en previsión de la existència de actos delictives perpetrados en el seno de dicha asociación”. I el mateix dia 2 de desembre el jutge d’instrucció número 9, va autoritzar que la policia pogués entrar lliurement al Palau Dalmases, “tanto de día como de noche”.

Reproduïm un fragment de la resolució dictada, el 13 d’octubre del 1964, pel Ministeri de la Governació: “...és preciso tener muy en cuenta que la majoria  de sus promotores (d’Òmnium Cultural), con posterioridad a su pretensión, han elevado gran número de escritos al Excmo. Sr. Vicepresidente del Gobierno, proponiendo la enseñanza en lengua catalana en todos los centros públicos y privados de enseñanza  primaria, el uso normal de este idioma en la emisiones radiofónicas, en el cinema y demàs medios de difusión, y el funcionamiento en lengua catalana de las corporacions y entidades de todo orden que así lo deseen, y es evidente que estas pretensiones no pueden estimarse debidamente como lícitas, porque infringen el articulo 3º del Fuero de los Españoles, sin preferència de clases ni acepción de persones, y si se realizara la enseñanza primaria en lengua catalana se causaria una gran dificultad a todos los alumnos que no fueran nativos de la región, y a su vez los naturales de la misma, de condición más modesta, perderían la ocasión de obtenir el debido conocimiento del idioma castellano, vinculo de unión y entendimiento entre todos los españoles...”

(Això va ser escrit l’any 1964, però sembla fet avui mateix. L’oient el pot comparar amb les declaracions i les sentències actuals. No han canviat).

Fins al setembre del 1967, la direcció  general de Política Interior no comunica que havia “...tenido a bien reconocer la licitud y determinación de los fines de la asociación Omnium Cultural de Barcelona y visar sus estatutos”. Aquell mateix mes, l’associació era enregistrada amb el número 988 en el Registre Provincial d’Associacions. El 4 d’octubre, el governador Tomás Garicano ordenà la reobertura del Palau Dalmases i, el 7 d’octubre d’aquell 1967, la policia redactà l’“acta de levantamiento de clausura”.

L’etapa clandestina a Òmnium Cultural s’havia acabat.

L’any següent, 1968, a través d’Òmnium Cultural de Reus vaig començar a estudiar de manera extraoficial  llengua catalana per correspondència amb professora i exàmens també extraoficials. He de dir que ja portava un bagatge dels meus anys de Seminari que, als estius, ens l’ensenyaven, també extraoficialment. Així el curs 1969-70 vaig començar a impartir, també extraoficialment, llengua catalana als alumnes de 3r i 4t de batxillerat del Col·legi Sant Miquel i així vaig seguir en aquest ensenyament, més endavant ja oficial, fins a la meva jubilació. Em plau saber que vaig ser el primer mestre en impartir classes de català durant el període de la dictadura en una escola de la vila.