Xavier Cugat va néixer a Girona l’1 de gener de 1900. Segons deia ell, en la primera hora del naixement del segle XX. Encara que ell explicava que el primer record de la seva vida, ja amb quatre anys, va ser la llarga travessia en vapor amb la família, quan el mite de l’indià queia. La idea era anar a Mèxic, però van acabar a l’Havana, on el seu pare va trobar feina i ell va aprendre a tocar el violí i va posar música a cintes mudes en un cine. I, en trànsit a l’adolescència, l’any 1915 va viatjar als EUA per formar part d’una altra mitologia incipient: la de l’home fet a si mateix en la terra de les oportunitats. Allí va arribar a estudiar amb el director artístic del Carnegie Hall i va acabar de convertir-se en un violinista  estel·lar.

Però més que un violinista consagrat a Cugat se’l coneix com a músic i director d’orquestra decidit a fer ballar Hollywood amb ritmes tropicals. La seva gran influència sobre, per exemple, el jazz llatí. Important és recordar-lo tant pel seu llegat sonor com en l’exuberància del personatge: la seva capacitat per vendre’s a si mateix, les seves dubtoses relacions amb la màfia, la seva habilitat per estar en el moment just en el lloc adequat i les seves dones sempre joves i belles.

Cugat va ser bastant  sincer respecte a les seves intencions. Quan li preguntaven sobre els diners, deia:” Jo no sóc hipòcrita. Els diners m’agraden. N’hi ha molts que col·leccionen automòbils, i altres col·leccions de segells, i altres col·leccionen quadres... A mi m’agrada col·leccionar diners. Fins i tot els diners japonesos m’agraden. Els ien japoneso (sic) són molt simpàtics”.

El que més va cridar l’atenció eren de les seves  grans orquestres serien les seves dones. En tot el sentit de la paraula, ja que no només descobria sensacionals cantants, també s’hi casava. Cinc matrimonis, a part de moltes altres vocalistes a qui va llança  a la fama. Ell va ser qui va posar el nom artístic a Rita Hayworth. També va donar la primera gran oportunitat a Frank Sinatra, a  Dean Martin, a Jerry Lewis, a Woody Allen... Va inaugurar el Flamingo, el primer casino que es va construir a Las Vegas. Durant anys, era el mateix Al Capone qui li estenia un taló cada dissabte per tocar. D’ell deia: ”Amb el senyor Capone mai vaig tenir problemes per cobrar”. Va col·laborar amistosament tant en la campanya presidencial de Kennedy com  en la posterior de Nixon.

Però a part d’importar sons antillans, també va incorporar al seu repertori sons de Mèxic i el Brasil. Va posar de moda la samba molt abans de l’auge internacional de la bossa nova. Quan encara no existia el turisme de masses, la seva orquestra brindava a qualsevol  un fictici  paradís tropical. Si en les pel·lícules en blanc i negre, la seva imatge de marca va ser conduint l’orquestra amb el violí en una mà i l’arc a l’altra, en l’era tecnicolor la dirigia sostenint un chihuahua al seu altre braç. Com a gran caricaturista que també era, sabia que tenia una part de bufó, bastant de geni i molt de figura.

El director del documental “Sexe, maraques i chihuahues”, Diego Mas Trelles, diu que ens hem oblidat de Cugat, i té raó, però potser ja fa temps que se l’havia oblidat, fins i tot en l’època de més èxit, fins i tot en la seva ciutat natal, Girona, perquè en general pel seu caràcter jovial sempre se’l va considerar un simpàtic tarambana, amant de la gresca i de les dones esculturals, a qui no calia prendre’s mai gaire seriosament.

Una de les obsessions dels seus últims anys era que li posessin una placa a la porta de la casa de Girona on va néixer, cosa que no va aconseguir mai i que a l’ajuntament tampoc no li hauria costat tant. Un dia li va comentar al director del documental: “Crec  que aconseguiré una escala i jo mateix em posaré la placa”. Desconec si ara hi ha una placa, encara que ja sabem com som amb moltes persones que han portat el nom de casa lluny d’aquí i moltes vegades venerem a una colla  d’aprofitats. És clar, depèn dels colors que manen, no dic gestionen, els estaments públics. Que poc han canviat les coses, i tant que havien de canviar amb aquella famosa i trista transició.