En sentir aquest nom potser haureu fet una rialla sorneguera perquè el personatge ens porta a un presentador  de televisió i alhora  comunicador de ràdio que amb la seva manera d’actuar sembla que sempre parli de coses intranscendents o que tot ho faci d’una manera una mica inconscient. Però la realitat és molt diferent, crec que tant els programes de ràdio com el programa “El gran dictat” tenen un valor molt important, sobretot  l’últim per  fer classe de llengua, sense que el públic s’ho agafi d’una manera molt seriosa, que podria arribar a ser avorrida.

Qui ho diria, de petit, Òscar  Dalmau (Barcelona, 1974) era molt tímid i patia molt quan el feien sortir a la pissarra a explicar la lliçó. Es posava vermell. Ho passava molt malament. Superada la timidesa  amb els anys, i després  de treballar sense haver de  donar la cara com a guionista (ho va ser de Polònia/Cracòvia) a la ràdio, des d’en fa set entra cada vespre a les cases amb El  gran  dictat a TV3. La seva peculiar veu i el seu look dels anys 60, presidit per unes enormes ulleres, ja formen part del segell del programa.

Sempre ha portat els cabells llargs, barba i ulleres grosses, però a mida que s’ha fet gran- diu- “m’han crescut els cabells i les ulleres”.

Es defineix com El gran dictador perquè és el que dicta totes les paraules. Però abans hi ha una preparació prèvia “que la gent hauria de conèixer”. Abans de començar la gravació de cada programa, amb el seu lingüista de capçalera, repassa totes les paraules i definicions en veu alta i ell el va marcant. Li diu: “Aquest accent obert a la e no el pronunciïs  tancat, perquè te l’escriuran així i l’error serà teu”.

Com hem dit més amunt, amb aquest concurs  la responsabilitat és molt gran. Se sent com un profe davant  dels seus alumnes, que són els concursants. L’Òscar patia molt amb els dictats a l’escola, però ara pateix encara més amb el català oral que no amb l’escrit, perquè aquest el pots revisar. Ell  es de Barcelona i diu que té un “català xava” i a vegades, no pot evitar que se li escapi un “buenu”. 

Des de fa temps, quan es va començar a dedicar  a la comunicació, va tenir molt present una frase que va dir el mestre  Joaquim Maria Puyal en una xerrada, quan estudiava Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra: “Si us voleu dedicar a la comunicació intenteu parlar bé, encara que no tingueu un micro davant; busqueu la paraula exacta, poliu barbarismes, perquè això us servirà perquè quan us poseu davant del micro us surti de manera natural”. Reconeix que aquest consell l’ha aplicat i li ha anat bé.

El gran dictat enganxa perquè s’hi pot  jugar des de casa. La incorporació a les noves tecnologies, desenvolupant una aplicació per a mòbils i tauletes on la gent hi pot jugar a la prova final. De fet, molts concursants practiquen amb ella. Això és gran part de l’èxit: poder-hi jugar des de casa.

A l’Òscar sempre li ha interessat la paròdia, el món de l’humor per poder-hi afegir un punt d’opinió. A Polònia o a la ràdio ha trobat el punt on pot afegir opinió i, com no, mala llet. Escrivint guions d’humor pot denunciar i donar cleques als polítics.

Avui la gent i també nens de poca edat se li acosten, i està content perquè sempre ho fan amb educació. Però com que té aquest punt de timidesa, confessa “ que li agradava més la seva vida quotidiana abans de sortir a la tele”. En ser guionista, li agradava observar, agafar expressions d’aquí i d’allà...I ara, l’observat és ell, i no pot mirar la gent. Això l’incomoda.

I per acabar la seva estètica no ha canviat en fer El gran dictat. Li agrada molt l’estètica dels anys 60 a nivell de moda, arquitectura, disseny gràfic, mobiliari...Aquesta estètica la portava incorporada quan el van cridar per presentar El gran dictat. I com que ja tenia feina, els va dir que si l’havien de disfressar, que ho deixessin, que ell ja venia disfressat de casa. Però li van respectar i ho va agrair. I així és com el veiem cada dia per TV3, abans del Telenotícies Vespre.