El passat no és un temps parat. En realitat, torna una i altra vegada. Els éssers humans necessitem cerciorar-nos, confirmar-nos. El coneixement del llunyà o del proper ens dóna incertesa: una idea de continuïtat, d’identitat, d’afinitat. Viure en un present perpetu, sense fonament, ens deixa desemparats, amb aquest inquietud del que no té agafadors a què agafar-se. Per això, el passat no és tan necessari. El jo de cadascú es desenvolupa sobre el que recorda, no el tot, les reminiscències: quan evoquem el passat aquest joc ens remet a un origen, donant-nos coherència.

Molts dels nostres records solen ser involuntaris: es posen en marxa en veure una cosa, un objecte, en viure una situació que ens fa recordar i, molts vegades, ens fa mal. El discórrer de l’existència és tan imprevist  i la fi és tan fatal que ens allarguem cap enrere, cap a allò que ens dóna vida introspectiva.. Hem d’anar en compte amb aquestes operacions: la memòria és emocional i hi ha records bonics i mentiders, pura recreació o consol. Per evitar-los hem de recórrer a les anàlisis lògiques i documentals. O, en altres termes, l’autoanàlisi, que ens tregui de la somnolència recordatòria.

Si això ens passa com a individus, imaginem-nos que ens pot ocórrer col·lectivament. Ja n’hi ha prou de donar voltes al passat per justificar-nos. Ja n’hi ha prou de reinventar el passat per dotar-nos d’una imatge reparadora.

No obstant això, sembla que les societats precisen un origen, una continuïtat, una identitat entre els avantpassats i els contemporanis. Per això, per donar-nos vida, fonamentar-nos, és comú retrocedir als moments gloriosos, aquelles etapes que més recordem amb benevolència, veient-hi totes les virtuts i pocs desenganys de les que procedim. Si els nostres avantpassats actuaven i treballaven davant la vida i les seves circumstàncies dures, ens hi reconeixeríem si els prenguéssim com el mirall en el que ens hi voldríem reflectir. Si així ho fem, tot el que fem ara, cobrarà una dimensió egrègia.

Compte per tant amb aquesta manera de veure la nostra història i la història passada. No en fem abús. Potser hauríem d’arribar a un terme mig entre la nostàlgia pel que va succeir temps enrere  i agafar el passat com a coartada del present. Tota història personal o col·lectiva s’ha d’investigar, s’ha de tenir present, és obvi; però se l’ha de presentar amb un relat coherent, documental i raonat. Estudiar-la així i, encara més, analitzar-la així, ens servirà per rebaixar els nostres fums. Ens servirà també per diferenciar, per conèixer, no pas per  a reconèixer: sempre amb humilitat, escepticisme i consciència de nosaltres mateixos. Ens servirà fins i tot per criticar millor les nostres suposicions i les dels altres. En tot cas, el resultat sempre serà provisional i, per molt que vulguem ser imparcials, no ho serem mai del tot.

En fi, no li donem més voltes.