Feia dos dissabtes que havia sortit a la terrassa  a impregnar-se de la llum del migdia i, de passada, comprovar si hi havia grans núvols. La intempèrie continuava sent una eina útil per calcular si necessitava o no paraigua. En tot cas, al posar els peus a la terrassa va ensopegar amb un tros de melena a terra, llisa i morena. La va estudiar amb una barreja d’inútil arrogància i desconcert. “Però què és això!”, va exclamar, necessitat d’opinió indignada. Eren òbviament, cabells, però ¿com  havien anat a parar a la terrassa, i a qui pertanyien? Va sortir la Marian i li vagi dir: “Mira, cabells”. Després va sortir l’Esther, que va abaixar la mirada a terra i va obtenir les seves pròpies conclusions: “¡Això són cabells!” Semblaven genis. A continuació, van tenir la mateixa reacció: van mirar cap als pisos de dalt.

Venien d’una llarga ratxa de pisos amb terrassa. Feia vuit anys, gairebé nou, que vivien en primers. En aquest temps havien descobert tota classe d’objectes llançats. Cigarrets, plomes, cagades d’ocells, instruccions d’electrodomèstics, encenedors, calçotets, calces, camises, tovalloles, xupa-xups, suports per a testos, guants, mitjons desaparellats, piles, boles de paper...Res d’això els va proporcionar especial goig, tot i que el dia que va caure una tovallola gran que olorava tan bé es va dutxar i es va assecar amb ella. De vegades s’entristia que no es llancés al buit el fumador del tercer.

Però una melena...Això mai havia caigut. “Els del cinquè”, van concloure sense proves, i,  sobretot, sense necessitat de proves. Al tercer  vivia un matrimoni amic seu, ella rossa, i ell amb els cabells blancs. Descartats. Al quart i al segon no hi residia ningú; descartats també. Al cinquè, en canvi, cada setmana hi vivia algú diferent.

Van estudiar la idea d’introduir els cabells en un sobre, escriure “¿Són teus?” amb la seva millor lletra, i deixar el sobre damunt de la bústia, a la vista de tothom, civilitzadament. Quan es va refreda la ironia, van pensar si no estarien agitant una espècie de mal rotllo. Així començaven les guerres a les escales. ¿I si aquella setmana tocava viure al cinquè un psicòpata, sensible, a més, a la ironia? “La merda sempre cau cap a baix”, va dir la Marian. Cert. “Però unes quantes vegades puja”, va dir, i va citar l’escena de Cinema Paradiso. Tenien les de perdre, així que va recollir els cabells i els va llençar a les escombraries, mentre recordava un episodi sòrdid que havia viscut  una amiga feia anys quan un dia va trobar un ratolí mort a la seva terrassa. Va fer el raonable, que va ser llançar-lo per sobre el mur, a la terrassa del veí. Va deduir -per altres barrabassades que havien passat- que ell  l’havia llençat primer. Al matí següent, el veí va tornar el cadàver. Ella el va  recollir i el va fer volar, per descomptat, a la terrassa d’ell. Així durant una setmana, a la tornada de la qual el ratolí no va tornar.

El mateix dia que van trobar la melena va coincidir a l’escala amb una dona rossa i una altra morena. Ella baixava i elles pujaven. Era la primera vegada que coincidien. Es van saludar, mentre ella només era capaç de pensar, mirant la morena: “Un bonic pentinat”, mentre ella, mirant-la, potser pensava: “Ben escombrat”.