Quan ja s’ha reconvertit el Nadal en temps de regals, la Setmana Santa en època de vacances i els diumenges  en dies pràcticament laborables, només queda el Dia de Difunts com a data religiosa, és a dir, de ruptura amb l’absorbent quotidianitat. És veritat que ja no és el que era, amb les seves campanes tocant a morts i els eterns respostos als cementiris, però aquí està recordant-nos la certesa més incommovible al llarg dels segles; a saber, que som mortals i que la vida és una lletra de canvi que es descompta amb cada dia viscut. S’haurà de veure quant dura, perquè al nostre temps la mort  li resulta obscena, i per això es mor fora de casa i es vetllen els cadàvers en llocs allunyats de mirades indiscrets.

Tot el que passa  forma part del procés  galopant de secularització que visqué i viu encara Espanya des de la mort del dictador i, amb ella, l’arraconament del nacionalcatolicisme que va saturar la societat espanyola durant mig segle i encara dura. En una societat laica i, per tant, plural en les seves creences, la gent no pot moure’s a cop de calendari litúrgic, i per això era inevitable aquesta tendència a profanar literalment la seva existència.

Cosa que no vol dir que siguem menys il·lusos o més realistes. En efecte, mai com en els nostres dies ha estat més gran l’esforç per la immortalitat, per esborrar la mort del nostre horitzó. No em refereixo a l’exitosa prolongació dels anys de vida -que no passen de ser una bona propina a l’existència- sinó al model de durada vital que hem adoptat. Paul Virilio diu que cada època ha tingut la seva pròpia mesura del temps. Per als antics era el cavall, després el vaixell, al qual va succeir el tren i a aquest l’automòbil i l’avió. Aquests models  de velocitat condicionaven l’existència. Aquests models de velocitat condicionaven l’existència. El ritme de les simfonies de Beethoven responia a la marxa del tren, mentre que les de Mahler, a la velocitat de l’avió. Aquesta acceleració del temps ha suposat grans avantatges i ha tingut també els seus inconvenients. Per exemple, hem guanyat en vivències i perdut en experiència. Per a les primeres n’hi ha prou amb l’emoció d’un instant; per a les segones s’ha de disposar d’un temps mínim que permeti metabolitzar els que es viu i integrar-ho pausadament en el teixit vital.

El nostre temps ha trencat tots els motllos a l’entronitzar com a mesura del temps internet, que corre a la velocitat de la llum. El nostre model és la instantaneïtat. Anem a la velocitat per segon, i aquesta velocitat es confon amb la immediatesa, una velocitat suïcida perquè per viure l’ésser humà necessita  temps i espai. I aquí hi ha el gran engany: considerant que hem superat els límits de velocitat que pot suportar l’ésser humà, pensem que hem vençut el temps. Vivim com si la mort no existís. Ja Eugeni Trias denunciava la temptació de confondre instantaneïtat  amb immortalitat, amb vida eterna i no acceptem durar menys que el que produïm.

Malgrat aquesta acceleració del temps seguim sent, com deia Heidegger “ésser per a la mort”. I no es tracta de ser un esgarriacries sinó de recordar que la finitud és la que ens fa grans.

Fidel a aquesta saviesa, el poeta Rainer Maria Rilke proposava entendre la vida com “una maduració de la gran mort que portem dins”, es a dir, entendre la vida com un projecte amb data de venciment que converteix cada instant en un moment digne de ser viscut. Però, a nosaltres relacionar la mort amb llibertat o humanitat o sentit ens resulta cada vegada més difícil, per això ens il·lusionen l’eternitat d’internet i els cants de sirena  del progrés.

El proper  diumenge, 1 de novembre (Tots Sants) i el dilluns, 2 (Dia dels Difunts), omplirem els cementiris per uns pocs dies. Pensem davant de l’última morada, que tots aquests tràfecs tan frenètics que vivim acaben amb aquelles paraules de la imposició de cendra el Dimecres de Cendra: ”Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris” (Recorda home, que ets pols, i en pols tornaràs).