Feia anys que no anava al poble de la seva família. No va haver de forçar la porta de la vella casa dels seus avis. No va ser necessari trencar res;  va resultar que una familiar tenia la clau. La casa estava tancada  i abandonada des de la mort de la seva àvia, feia gairebé vint anys, així que el va impactar la brutícia i l’olor a l’empènyer la porta. Quan el cos s’hi va acostumar -el cos s’acostuma al fàstic queixant-se i exagerant-, va començar la recerca del tresor que sabia que no existia. Però que ho sabés no el va aturar. El pas del temps des que no havia tornat per aquell habitatge podia haver  fabricat objectes  de valor del no-res. La missió de la nostàlgia és reassignar interès a les coses que no en tenen. De fet, amb prou feines va entrar al menjador i va veure les antigues ulleres del seu avi sobre la lleixa de la xemeneia d’un carey tirant a groc, s’hi va llançar. Estaven, sense utilitzar, com a record, des del setembre de 1976, quan va morir  el seu avi. “Per mi”, va dir. “I les de la meva àvia també”, va afegir, agafant les que hi havia al costat.

Va entrar en una espècie de bucle i va començar a posar en una bossa coses que volia quedar-se, com un llibre de meditacions sobre la vida i les virtuts de la Verge Maria, una novel·la de Robinson Crusoe, unes tisores, les esqueles dels seus dos avis publicades a la premsa, i documents absurds, com rebuts de la contribució, informes de la seguretat social o una postal mig esborrada que no  es veia d’on era, ni ple davant ni pel darrere. No el va poder resistir a un portarretrats amb la foto de l’oncle Tià, com anomenaven un germà de la meva àvia.

Quan va tornar a la ciutat gran aquella tarda, i va estudiar amb deteniment el botí que s’havia fet més gran i on el dipositaria -i què pensarien a casa al veure’l-, es va adonar que tot allò ja no seria d’interès per a la seva família. Moltes d’aquelles coses que ell els concedia cert valor, i que s’entossudia a conservar, pocs dies després, van acabar a les escombraries, després de prendre consciència que no servien per res i s’havien buidat de significat. Potser trencar o llençar -igual que acumular- tampoc servia de res, en el sentit que no era útil i de vegades calia reposar el trencament o bregar amb el penediment. Però en els primers segons, l’alliberà, el deixà a gust, eteri, i generà un buit que aprofità per col·locar les seves noves pertinences, a les quals en el futur els espera també el contenidor. Com en tot, la vida té cicles.