S’asseu a la cuina, té gana. Fa el gest d’aixecar-se per mirar que té a la nevera, però torna a seure, indecisa no de què endrapar, que amb  qualsevol cosa faria, sinó de què fer. Hauria de posar-se a fer feina, però té gana. El neguit de dins no la deixa avançar, ni cap a una cosa ni l’altra. Li han encarregat un article que sortirà en un diari de paper. És el seu primer article i, a sobre, un article  per parlar dels diaris de paper que ja no hi ha a les cases. La desaparició progressiva del paper com a format és l’excusa que li permet transitar per les últimes 4 dècades i observar un procés lent que l’aboca a reflexionar, íntimament, per preguntar-se com i on ens informem.

On són els diaris que posava a terra la seva àvia després de fregar la cuina i altres parts de la casa, sempre transitades? Les llibreries, pocs en tenen o ja no en tenen. I aquells quioscs de carrer han tancat o s’han reconvertit per vendre de tot...i pocs diaris. A la vegada, però, vivim inundats d’informació, desinformació i mala informació, i llegim molt, moltíssim, a les pantalles dels nostres dispositius. Les xarxes socials són cop més el lloc on els més joves -i no només- diuen que s’informen.

Pensa i no recorda pas quina va ser la primera vegada que va obrir i tocar un diari de paper, perquè a casa seva sempre n’hi havia hagut. Comprar el diari formava part del ritual del seu pare, que era qui l’anava a comprar a la llibreria del carrer de sota casa abans d’agafar el bus per anar cap a la feina.

Al drapaire hi portava els diaris llegits i passats, ben lligats i sense arrugar abans que els contenidors de reciclatge arribessin a les seves vides. A l’hivern, la castanyera feia servir els diaris que li deixaven els veïns per fer paperines. Més enrere, havia vist com d’un diari se’n feien rectangles de paper foradats per un filferro i penjats a la paret de la comuna, abans d’arribar el rotlle de paper higiènic del ELEFANTE.

Com s’ho faran a les calçotades si no hi ha diaris’? La paraula calçots va acompanyada de diaris. Per tant si es fan calçots no pot mancar l’embolcall     que farà que les cebes s’acabin de coure gustoses un cop tretes de la flama...però ai las! No fos cas que no hi hagués diaris i tota l’escalfor desaparegués i quedessin els calçots a mig fer. Quina tragèdia!

Va acabar el seu primer article amb aquestes frases de tancament. “Tingueu present, ara que encara hi sou a temps. Guardeu en bon resguard els diaris que podeu aconseguir per a la calçotada propera, no fos cas que aquesta fos l’ultima per manca de paper, quan el lògic seria que no hi haguessin prou calçots per manca de previsió. Totes dues situacions serien lamentables, encara que es recordarien en molt temps, sobretot els diaris, allò que seria difícil d’explicar als que venen al darrere perquè amb el mòbil no es pot embolicar res, però sí que ens pot embolicar la vida, i tant que ho fa!