La figura de les dones que alletaven els fills d’altres és una de les professions més antigues de la humanitat, les dides. Bona part d’això és que fins i tot apareix a la Bíblia, i es pot trobar en passatges tan rellevants com el de Moisès, quan es va trobar al riu i la filla del faraó encomana la seva alimentació a una dona.

De fet, a la terra de les piràmides es conserva un pergamí del 1500 aC on s’acceptava recórrer a les dides quan la mare no tenia llet o en cas de mort durant el part. A Grècia, les dones d’alt estatus també encarregaven l’alimentació dels seus nadons a una altra. I a Roma, hi ha constància que les dides servien per alimentar les criatures abandonades (sobretot nenes) a les escombraries. Aquests infants eren comprats com a esclaus a baix preu i les dides- també esclaves- els alletaven durant els tres primers mesos de vida.

Durant els primers segles de la nostra era ja apareixen alguns textos pediàtrics amb consells sobre com controlar la llet de les dides. A més, se’ls recomanava que quan el lactant plorés li cantessin i el bressolessin per consolar-lo. Tot un detall.

A l’edat mitjana no estava ben vist comptar amb una dida per donar el pit. Hi havia la creença que a través de la llet es podien transmetre tant les qualitats físiques com psi ecològiques. A més, s’afirmava que hi havia el perill que la dida no tingués prou cura de la criatura i que la mare no faria un bon vincle amb el fill si l’alletava algú que no fos ella.

Ara bé, el cert és que les dones dels estaments més alts es desentenien de les seves criatures per diferents raons. Per començar, perquè la roba socialment impedia donar el pit i també perquè estar pendents de les necessitats alimentàries del bebè limitava les seves activitats socials. En cas que no hi hagués més remei que comptar amb els serveis d’una d’aquelles dones, a l’hora de triar-la calia tenir en compte que fos feliç, responsable, observadora i sobretot que no fos pèl-roja, perquè hi havia la creença que tenien massa temperament i el podien traspassar al nadó. Com es pot imaginar, les que es dedicaven a aquesta feina eren dones d’extracció humil i havien parit recentment.

Quan el Regne Unit va començar la Revolució Industrial, moltes famílies van marxar a les ciutats a treballar a les fàbriques. Si les obreres donaven a llum, no podien deixar el seu lloc de feina perquè si no eren acomiadades, ja que aleshores no hi havia cap mena de protecció social. L’alternativa era enviar els nounats a les zones rurals perquè les criessin les pageses. El problema és moltes vegades no tenien prou cura de les criatures. Els administraven opiacis perquè dormissin tot el dia i no els alimentaven de manera adequada, cosa que provocava una enorme mortalitat infantil per culpa de la desnutrició.

La llet artificial va aparèixer a cavall del segles XVIII i XIX, en el marc de la Revolució Industrial. El 1760, el metge francès Jean-Charles Desessartz va analitzar la composició química de la llet materna comparant-la amb les principals llets animals i gràcies a aquest pas inicial finalment el 1865 el químic alemany Justus von Liebig va patentar la primera llet artificial tant líquida com en pols. El producte va ser un èxit i, al cap de pocs anys, hi havia desenes de marques que comercialitzaven els seus propis productes per a nadons. Ara bé, durant el segle XX quan va arribar la seva popularització definitiva i de retruc va fer desaparèixer les dides.

No és estrany doncs que quan va aparèixer la possibilitat de recórrer a productes artificials, de seguida tingueren molta acceptació. A part que les empreses ja es van encarregar de fer bones campanyes de publicitat per fer creure a les mares que era millor aquell producte en llauna que la seva pròpia llet. Un dilema que encara dura avui dia.

Per beure la llet artificial calen biberons. Durant l’antiguitat ja hi havia uns rudimentaris recipients en ceràmica en forma de pit. Els arqueòlegs els han localitzat a les tombes de nadons i gràcies a l’estudi microscòpic se sap que contenien restes de llet artificial. A l’edat mitjana, en canvi, eren de banya de vaca i al segle XVIII, de metall com l’estany.