“Estic de metges”, li diu una dona a una altra al metro, “vaig de l’uròleg al dentista i del dentista  al dermatòleg i del dermatòleg al del cor i cap troba el remei adequat, tot s’espatlla de sobte, com quan a casa es trenquen la rentadora i l’espremedora i el forn alhora”.

Sempre ha imaginat la casa com un cos, mai el cos com una casa, però al sentir aquesta dona pensa en el propi cos com una vivenda ambulant, com una autocaravana que a pocs metres inclou la cuina i la dutxa i el dormitori i la sala d’estar. En penes  uns centímetres quadrats, hi ha els ronyons i el fetge i el pàncrees, tot l’espai més ben aprofitat que en una furgoneta reconvertida en domicili. Es disposa d’un sistema  calefactor i un sistema de reg sanguini i uns baixants per les quals s’expulsen els detritus procedents de la combustió del els cèl·lules. Això i més pel que es refereix al físic, al que no es pot tocar. Es posseeixen també dos ulls com dies claraboies i una boca de doble fulla, de dues portes, per les quals es ventila l’interior. Es parla del que és físic, molt físic, molt orgànic.

Ah, però també hi ha la ment, de difícil localització, habitada pel fantasma del jo i pel fantasma dels altres. El fantasma del seu jo (i de tothom) és una espècie d’homuncle responsable de la seva subjectivitat. Ell, el nostre personatge, com tots nosaltres, és un subjecte, pateix com a subjecte, s’alegra  com a subjecte, entra i surt com a subjecte, com ell, com ell mateix. Els altres que l’habiten són innombrables, des dels pares morts i els germans morts i els amics o veïns vius fins als herois i antiherois ficticis de les novel·les que ha llegit. Cada un ocupa el seu espai com ocupen el seu espai  els urèters o la vesícula. Van i venen, li ballen al cap, el fan feliç i el turmenten. Organitzen festes quan intenta dormir, si puja al seu cap per cridar-los l’atenció, diuen que truqui a la policia.

Ell és, en certa manera, tots ells també, perquè no és estrany que s’alieni, que el converteixi en un àlien, en un altre, això és que li passa a bord d’aquesta casa ambulant que s’anomena cos. “Estic de metges fins al capdamunt”, exclama ara una dona del metro, davant de la porta del vagó que s’obre amb un soroll pneumàtic.