Els pobles de la nostra infància tenien una morfologia molt diferent de l’actual, potser els trets més característics eren que la majoria dels carrers no estaven asfaltats, disposàvem de camps i solars i hi havia molt poc trànsit de motos, cotxes i camions.

Si els comparem amb els carrers d’avui dia i l’actual circulació de vehicles, entendrem perquè era molt més fàcil jugar lliurement al bell mig del carrer. Un altre tret  important és que quan sortíem al carrer, ens ajuntàvem en grupets, els nens  per un cantó i les nenes per un altre, sempre estàvem en el mateix entorn, o sigui disposàvem d’uns dominis, ja fossin  carrers, placetes o descampats. En aquests llocs hi jugàvem nosaltres, d’alguna forma aquella zona estava sota el nostre control. I si era al revés, dels altres.

Quan una colla anava a un  altre carrer, els “propietaris” d’aquell lloc es rebia amb desconfiança, semblava com si  anessin a apropiar-se dels seus dominis. Com que la diplomàcia era zero en més d’una ocasió s’iniciaven baralles i fins i tot a camp obert pedregades  amb projectils  fàcils de trobar. També ens armàvem amb  gomes i ganxets. Tot era perillós, però més encara les barnilles dels paraigües vells, fetes servir com a fletxes.

Però no tot eren trifulgues, al carrer sortíem a jugar pacíficament.  Els jocs a l’aire lliure eren ben diversos i divertits, doncs el carrer simbolitzava l’espai de diversió més gran que podíem aconseguir, el lloc on es gaudia de més llibertat i també el lloc de trobada amb un bon nombre de companys, tots amb la mateixa  intenció.

La majoria de jocs al carrer eren jocs tradicionals, que s’heretaven i anaven passat de pares a fills.

A més dels jocs al carrer i els realitzats a camp obert hi havia els practicats a casa.

De la llista de jocs al carrer  citarem el cuit d’amagar, pica-paret, arrencar cebes, plantats, cavall fort, jugar a xapes, a bales, a patacons, amb les baldufes, intercanvi de cromos, etc. El cuit d’amagar consistia en què un parava i els altres s’amagaven i després de comptar els havia de buscar i trobar-los.

Més d’un es va  destrossar l’esquena jugant a cavall fort i una vegada dalt del que estava acotat deien aquelles paraules màgiques “churro, mediamanga, mangotero, adivina lo que es”. Encara que era un joc de nois, algunes noies també hi jugaven tant al carrer com a l’escola. Per endevinar on tenia la mà col·locada l’últim a pujar  havia de cantar  “churro” si la mà dreta  la tenia sobre l’altra mà, sobre el colze esquerre si estava assenyalant “media manga” o sobre l’espatlla si marcava “mangotero”. El noi que estava sota suportant el pes dels que havien pujat havia d’encertat el que deia l’últim a pujar, anomenat la mare i si no ho encertava tornava a parar i suportar el pes de tots els que podien pujar Hi havia diferents versions segons els llocs.

El joc d’arrencar cebes era un clàssic, sobretot quan hi havia una bona colla. Per començar un jugador s’asseia a terra amb les cames obertes i els altres també ho feien, agafant-se per la cintura fortament. Un altre jugador feia el rol de pagès arrencant cebes i havia de fer molta força. Quan aconseguia arrencar un jugador, aquest l’ajudava fent força per aconseguir arrencar el següent, i així fins que no en quedava cap. Tant aquest joc com el del cavall fort no eren massa recomanables per les possibles lesions a causa de les estrebades, però això llavors no ho sabíem.

Hi havia jocs més reservats a les nenes però que donat el moment els nens tampoc hi feien un lleig, el més popular era saltar a la corda, que a més donava molt joc, bé en solitari o com a mínim a tres, moltes vegades acompanyat de cançons.

I l’entranyable xarranca o palet, joc tradicional català en què es dibuixen  una sèrie de caselles numerades a terra, per on han de saltar els jugadors/es per ordre després de tirar-li una pedra plana que caldrà recollir, mentre se salta a peu coix.

Encara que molts d’aquest jocs eren de carrer també se solien  practicar a casa, sobretot en dies de fred o de mal temps. En la intimitat amb germans, cosins o amics traiem el parxís, les cartes o el dominó, jocs de taula, com també ho era el joc de l’oca, situat a l’anvers  del parxís.