Els que estimem la lectura ens passem la vida intentant cantar les lloances d’aquest vici nostre sense que els altres ens entenguin. La lectura  ha estat sempre un dels grans plaers del qual, incomprensiblement, no volen saber res el 50% dels espanyols. La lectura forma part del plaer i de la felicitat, tan aliens a les felicitats i als plaers que ens ofereixen les multinacionals del consum. La lectura activa la utilització de les facultats mentals, com la fantasia, la memòria, la imaginació, l’emoció, el raciocini i la intel·ligència quan s’uneixen per construir un món de ficció autònom de la realitat en la qual es fonamenta i al mateix temps tan real com la mateixa realitat.

Qualsevol sistema que agafem és vàlid, si arriba a trobar temps per a la lectura. Un  llibre sempre és un company infatigable i agraït. Els llibres ens ajuden a passar bones estones. Però, per als que no llegeixen, la lectura, lluny de ser un plaer, un refugi i molt menys un vici, és quelcom summament avorrit que solament es fa per obligació. ¿Com és possible que la lectura per a uns  arribi a considerar-se un plaer i per a l’altra meitat, un avorriment?

Llegir instrueix, és un vehicle de cultura, de coneixement però llegir és un acte creatiu. Mentre llegim som nosaltres els que posem cara als personatges, els que reinventem el paisatge descrit per l’autor. Per això ningú llegeix el mateix llibre i hi ha tantes lectures com lectors. Però, a més a més, la lectura constitueix un recurs esplèndid davant les repetitives informacions dels diaris i de les televisions. La lectura constitueix, per a mi, aleshores, un refugi que em compensa d’un món informatiu que cada vegada m’agrada menys.

La lectura requereix un esforç, un entrenament i un hàbit. I és fonamental que aquest esforç  des de la infància i que sigui jugant, no una imposició.

Un avantatge més convincent és que els pares i els mestres convencin els seus fills i alumnes, fent canviar els hàbits que no tenen perquè, a molts no els  han ensenyat mai aquest hàbit i, davant el deure de llegir els llibres a l’escola, no hi  troben cap plaer, tan sols una obligació. S’han de revisar els sistemes escolars. Recordo ben bé que els primers llibres d’aventures els llegíem nosaltres mateixos, des d’una tribuna, a l’hora de dinar. Una vegada llegies, altres escoltaves mentre menjaves, d’aquesta manera se’t feia més atraient i viatjaves  a móns fantàstics;  perquè llegir és viatjar, és conèixer altres móns que viuen  com nosaltres al planeta, però també és conèixer altres àmbits de pensament tan vàlids com els nostres. Llegir és submergir-se en la vida d’altres personatges, és detestar i estimar i comparar, és sentir complicitat amb el pensament d’un ésser que potser no coneixerem mai o dissentir d’un altre entenent els elements que ens separen. Llegir és tenir moltes vides, és obrir-nos mil possibilitats, és tenir l’opció de conèixer i de reconèixer el passat i el present i és un camí que ens condueix inevitablement al centre mateix del nostre propi jo: conèixer-se al capdavall, saber-se, acceptar-se i per la mateixa raó acceptar els altres.

Llegir és un antídot contra qualsevol concepció del món excloent i fonamentalista, i un revulsiu contra la violència. Però encara que els governs posin en marxa polítiques de foment de la lectura i per més que les escoles s’esforcin a buscar mètodes per despertar i alimentar l’hàbit de la lectura en els nens, el resultat dependrà també en gran mesura del que facin els pares. En una casa on s’obrin pocs llibres, molt pocs nens seran capaços de llegir...

Si llegim, aquest serà l’únic vici del qual  no mantindrem el secret.