És dimarts. Ha obert la finestra  i veu que algú ha abandonat un puzle al seu carrer, repenjat en un arbre. Sembla encolat, deu ser, per la grandària, d’unes deu mil peces i sembla, de lluny, un paisatge suís, amb un xalet i un jardí a primera fila, i arbres i muntanyes nevades al fons. El tros dels arbres, amb les fulles de colors tardorencs, les peces devien costar molt d’encaixar.

Pensa en la persona que el va fer, en les hores posant peça per peça, en l’orgull de clavar l’última, i es pregunta per què se n’ha desprès. ¿Estava cansat de veure’l? Aquestes imatges tan tòpiques penjades davant del sofà, potser li han arribat a ser molt avorrides.

És dimecres. El puzle continua al mateix lloc, però la cola s’ha escrostonat i comencen a faltar peces, com si les muntanyes s’anessin desfent a poc a poc amb la calor. A la vorera, un rastre de figures solitàries. Podria ser una metàfora del canvi climàtic, pensa a la lleugera. També podria  ser un reflex més real  de la fi de la vida: un cop mort l’autor del puzle, els hereus no en volen saber res.

És dijous. Aquesta nit la brigada de l’ajuntament passa a recollir els trastos que la gent deixa la nit anterior al carrer. S’enduran el puzle, que a hores d’ara ja només conserva unes quantes peces i més aviat sembla abandonat perquè era massa difícil. Al voltant del puzle hi ha una pila de mobles vells, somiers, armaris desmuntats, rampoines d’un pis  buidat a correcuita. Cada dijous és igual, ningú ja no vol els objectes i mobles vells, plens de corcs. Fins i tot, els calaixos oberts mostren papers i altres records perduts. Res del que hi ha ho vol ningú. Alguns passavolants regiren una mica i marxen sense agafar res, al contrari ho miren tot amb menyspreu. En poques hores la memòria de tots aquests objectes desapareixerà.

És divendres. A la vorera encara es veuen unes quantes peces del puzle, repartides aquí i allà. Passa un foraster i n’hi ha una que s’enganxa a la roda de la seva maleta, tossuda en la voluntat de significar alguna cosa.