El que coneixem com a bateig és un ritus eclesiàstic que consisteix a vessar aigua sobre el cap del nadó invocant la Santíssima Trinitat. És una fórmula de l’Església catòlica basant-se en el text de l’evangeli de Mateu 28, 19-20, que diu: “Aneu, per tant, i féu deixebles a totes les gents,, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar tot el que vos he manat”.

Els costums eren semblants a tots els pobles i es basaven en tradicions més o menys comunes amb les de la cantonada.

Abans no es podia conèixer el sexe del futur nadó, encara que alguns, sobretot algunes, s’esforçaven per endevinar-lo, bé per una suposada intuïció  o per la forma més o menys punxeguda de la panxa de la mare.

Aquells temps, el part es realitzava a casa, normalment assistit per la llevadora i les àvies. Només obrir els ulls el nadó, el vestien amb bolcada de néixer que ja tenien preparada en una panera i els pares comunicaven de seguida a familiars i amics la grata notícia.

Encara no estava refeta la mare del part, quan  preparaven la criatura de bolquers per rebre el baptisme (llavors tot nadó era batejat de seguida, per no exposar-lo a una mort prematura sense haver-li llevat de damunt el pecat original). Lògicament, aquesta pràctica responia a un costum que venia de molt antic, degut als alts índexs de mortalitat infantil de les èpoques anteriors que majoritàriament es produïa en les primeres hores o dies després del part.

El vestien amb roba totalment blanca, formada per bolquer blau per a nenes i rosa si eren nenes. Anaven vestits amb una capa que els envoltava i una caputxa per tapar-los el cap fins que realitzat el bateig llavors se’ls hi treia davant de tots. Una vegada guarnits, la portadora junt amb els padrins, familiars i amics es dirigien tot ufans cap a l’església. Generalment els padrins eren triats entre els avis paterns i materns en els primers fills i, si en tenien més, ja entraven en el joc altres familiars o amics. Sobretot pesava  a l’hora d’escollir padrins, més lluny de l’entorn familiar, que gaudissin de bones qualitats morals i que tinguessin una bona posició econòmica. No oblidem que, en cas de defunció dels pares, eren els padrins a qui corresponia cuidar de la bona criança i educació dels fillols.

Els pares, si no hi havia oposició dels avis i/o padrins decidien el nom dels seus fills, però no valien qualssevol, només a partir dels anys 70 del segle XX van tenir el dret de poder inscriure amb completa llibertat el nom que més els plagués i en qualsevol llengua de l’Estat. També a la nostra època i molt abans, hi havia el costum d’imposar tres noms de sant o santa a la criatura que era batejada, un dels quals era el del mossèn que oficiava la cerimònia, l’altre el que corresponia al padrí i el de la nissaga dels avis. Pràctica que ha caigut totalment en desús.

En alguns pobles, en sortir de l’església, a la plaça, o des dels balcons i finestres de la casa, els padrins i els familiars tiraven caramels, confits i monedes a les persones del poble que impacientment esperaven amb bosses, senallons o paraigües al revés, arreplegar aquells dolços i monedes de xavalla. Com més acabalada era la família i els padrins, més es feien veure a l’hora de tirar-los. Com a record, a familiars i amics, se’ls donava una bosseta amb confits, alguns de colors, amb una etiqueta amb el nom de la criatura i la data del naixement.