Avui entrem oficialment a la tardor. Segons el calendari astronòmic aquesta nit passada  hem deixat enrere l’estiu per entrar a la tardor, una  època de l’any en què el paraigua es converteix en company habitual dels nostres desplaçaments. És aquella època de l'any que surts de casa vestit amb alguna peça més de roba i que si t’oblides el paraigua segur que cau un bon xàfec. Sort que es pleguen.

L’espècie humana només fa tres segles que va pel món amb aquest invent perquè abans tocava mullar-se sí o sí. Com a molt feia servir una capa i un barret d’ala ampla, però tenint en compte els materials que hi havia, és fàcil imaginar-se que el personal acabava xop com un ànec.

El paraigua és una evolució de l’ombrel·la, perquè es veu que a l’antiguitat preocupava més el sol que els núvols. En realitat aquells estris tenien més aviat una funció simbòlica i eren un element que conferia distinció social, ja que el feien servir mandataris i personalitats destacades, a qui un criat o un esclau seguia a tot arreu amb allò; que podia  ser fet d’elements vegetals o de roba. De fet es creu que els primers para-sols eren fulles de palmera o alguna planta similar.

Totes les fonts apunten que al segle I de la nostra era a la Xina ja hi va haver assajos perquè el para-sol es convertís en paraigua, però no van arribar a Europa fins al cap de 17 segles, concretament el 1622 a les obres de teatre del comediant francès Tabarin. És a dir, abans d’aquesta data, aquí la gent es va continuar mullant.

Es veu que el problema amb els paraigües d’aleshores era similar a l’actual: quan no plou fan nosa i et sent una mica ridícul portant-lo amunt i avall. Sort que sempre hi ha qui troba la solució als problemes. Aquest va ser el parisenc Jean Mauris, artesà que tenia un taller de bosses i portamonedes. L’any 1705 se li va acudir inventar un model que fos fàcil de guardar i de transportar quan no es necessitava. Així va néixer el paraigua plegable. Cada exemplar s’acompanyava d’un estoig perquè el seu propietari el pogués desar a la bossa o penjar-lo a la cintura.

De seguida que el va presentar tothom va rebre l’estri amb els braços oberts, però sabia que si es volia assegurar l’èxit sense pal·liatius havia de seduir a qui marcava tendència a tot el país: Lluis XIV. El rei era el gran influencer de l’època. Vivia a Versalles, envoltat de cortesans i criats, tots mantinguts per la corona. En total unes 20.000 persones  que com a màxima ocupació que tenien era fer safareig i imitar el monarca en tot allò que feia. Jean Mauris va estar de sort, perquè quan li va oferir el paraigua  plegable al monarca, va quedar encantat. Li va agradar tant que va fer un decret concedint-li l’exclusiva de la seva fabricació durant cinc anys. A la cort tothom va córrer per aconseguir un d’aquells invents per no mullar-se, que de seguida es van convertir en un complement de moda entre l’aristocràcia. A París tothom que era algú tenia un paraigua.

Quan, el 1776, l’inventor Benjamin Franklin es va traslladar a París per ser ambaixador dels EUA a França es va sorprendre que tothom utilitzés paraigua. No es podia imaginar que, a més, hi afegirien el seu parallamps. Els models més venuts duien una cadena metàl·lica que tocava a terra per alliberar la descàrrega elèctrica si els queia un llamp a sobre.

A Londres  va trigar a arribar-hi perquè, quan plovia, la gent adinerada es desplaçava amb cotxe de cavalls. O sigui  que només  anaven amb paraigua els fluixos d’armilla. El primer que es va atrevir a fer-lo servir sense vergonya va ser Jonas Hanway. Segons expliquen les cròniques, la gent se’n reia al veure’l passar i les cotxers l’insultaven perquè el veien com un amenaça pels seu negoci. 

¿No us ha passat mai que es posa a ploure, no porteu paraigua i heu d’anar a un lloc concret i és un miracle trobar un taxi?