Els ceps de les vinyes (llat., Vitis vinífera; cast., vid), fan una fruita  anomenada raïm, originària  d’Àsia i coneguda des de la Prehistòria. El raïm es va iniciar en el Paleolític i es va anar estenent a la resta d’Europa des d’on va arribar al continent americà. Aliment característic de la dieta mediterrània, sobretot en aquest més de setembre, com a més natural. El fruit és una petita baia globosa, fresca i dolça, que creix formant penjolls. Entre les múltiples varietats de raïm es poden distingir  dos grans grups: el raïm de taula, que es consumeix fresc  o dessecat i que és més gran i carnós i el raïm vinífer. En general més àcid i destinat a l’elaboració de vi i most. Dins de la varietat del raïm de taula podem diferenciar entre el raïm blanc (verd) i el negre (morat). En general, es considera que el raïm negre té una major aportació de nutrients que el blanc. A més la pell del raïm es rica  en polifenols, substàncies amb propietats antioxidants. És ideal per consumir-lo en cru, tot i que també es pot prendre en sucs i salsa, perquè és un excel·lent acompanyament per a guisats de carn i peix, així com  per fer postres, ja sigui en pastissos i en altres tipus de dolços.

El raïm es compon en un 80% per aigua i fibra, a més és una rica font d’hidrats de carboni, de manera que les seves calories han de tenir-se en compte si es consumeixen en abundància. Entre els seus components destaquen les proteïnes, la fructosa, les vitamines A, B i C, el potassi, el ferro i el fòsfor, entre molts altres.

És una de les fruites utilitzades per desintoxicar l’organisme i depurar el fetge, perquè augmenta la producció de bilis i ajuda a millorar els problemes hepàtics. A més, els seus àcids orgànics alcalinitzen la sang i ajuden a eliminar l’àcid úric, i també milloren problemes com l’artritis  o la gota.

En l’aspecte remeier, les fulles de la vinya són astringents i, begudes en infusió, s’empren per deturar la diarrea, a més de ser particularment útils per a les infeccions cardiorenals. Antigament s’havia recomanat la ingesta dels grans de raïm per descongestionar el fetge, però cal menjar els grans sencers, amb la pell  i amb els pinyols, puix que la pell és molt rica en potassi i amb propietats antioxidants i amb notables funcions depuratives.

Hi ha una gran varietat de ceps, tanta, que uns anys abans de l’aparició de la fil·loxera- un insecte que parasita en massa a l’arrel dels ceps fins a matar-los, i que començà a aparèixer a Narbona l’any 1867 i, poc després, el 1879 entrà a Catalunya, matant tots els ceps fins que es va tornar a plantar molts anys després novament els ceps, però en  peu americà, resistent a la fil·loxera. El botànic Simón de Rojas Clemente calculà unes quatre mil  de varietats només a Europa, de les quals, més de quatre-centes eren conreades a la península Ibèrica. Una de les varietats més estimades és el raïm moscatell que, originàriament, procedia d’Alexandria que va ser conreada i divulgada pels grecs a la Mediterrània, tot i que avui també en trobem a Califòrnia, Sud-àfrica i Austràlia. De raïm moscatell, n’hi ha de gra petit i de gra gros, i sol madurar poc abans d’acabar el temps tardoral. Del suc fermentat del raïm, anomenat most, se’n fa el vi que, a més de les seves propietats nutritives i gastronòmiques, també gaudeix de notables propietats remeieres, com ja hem dit més amunt, especialment el vi negre que, begut amb moderació durant els àpats, és beneficiós de les malalties cardiovasculars i, segons estudis recents, pot ajudar a reduir el risc de sofrir depressió. En la tradició farmacèutica dels monestirs peninsulars s’ha aconsellat la utilització del vi blanc sec, de no massa grau, per a l’elaboració de vins medicinals.