La vida al carrer en aquells anys de records passats, tant per als nens i la joventut, com també per a la gent gran, en aquells anys en què vaig viure al Bar Alhambra, assegut i atent a les explicacions d’aquells parroquians, dels quals anava agafant notes de les seves explicacions i també contradiccions, avui presento alguns apunts que m’explicaren molt satisfets que algú en prengués nota. Per a ells perquè recordaven aquells anys passats i per a mi perquè m’agraïen aquelles converses i com apuntava les seves memòries viscudes.

Ells tingueren “la sort” d’haver pogut viure en carrers de Molins de Rei poc transitats. Amb plena llibertat per l’espai  de la canalla, lliure de perills, solament s’havia de tenir en compte que no vingués  cap vehicle, a part de carros i bicicletes. Ja començava en aquell temps  el taxi del Viñas, del Pahissa o el de Piñana, però de pas poc freqüent, com també el camió del Vilà recader o algun dels escassos vehicles particulars  existents a la vila. Els que més es veien eren els carros del pagesos anant al camp i tornant amb els fruits, fruites i verdures. Moltes vegades hi anaven  també les dones i nens en temps de la recol·lecció.

Normalment els carros sortien de casa abona hora del matí. Els que tornaven a l’hora de dinar, els deixaven  a la porta de la casa, una vegada abeurat l’animal i col·locat el morralet amb el pinso corresponent (palla, gra i alfals, sobretot) A la tarda, tornaven a passar per anar a retiro, però ja directe a l’estable.

Però en el record d’aquelles persones em remarcaven que apuntés i fes memòria de les seves àvies, per recordar-les amb tot l’afecte, assegudes a peu de la porta o al llindar de l’entrada, amb cadira baixa de les de boga. Elles eren les encarregades de sargir la mitjonada de tota la família. Algunes d’elles  feien mitjons nous amb troques de llana per aprofitar restes d’aquestes. Els tons sempre eren de colors soferts, com negres i marrons. Els usaven  sobretot els homes i la canalla. Era prou evident que la vida existia a la vila perquè els carrers s’omplien, una vegada acabades les tasques diàries de la casa, sortien al portal cada dia i, agrupades tot fent un cercle o en renglera, reguardades del vent i al sol i ombra, parlaven de les seves coses, unes escoltant sense dir res i altres que portaven la veu cantant. Els temes, moltes vegades, eren les noticies que comentaven a casa. Era la ràdio i la televisió d’ara.

També era curiós com  algunes àvies a primera hora de la tarda sortien al carrer amb el coixí de fer puntes i dues cadires: una per seure i l’altra per repenjar el coixí. També com a suport es feia servir la paret de la casa. El soroll característic de la manipulació dels boixets amb la lleugeresa dels seus dits, era el complement  de les tertúlies que, moltes vegades es veien  engrandides per altres persones que passaven pel carrer. Les puntaires treballaven fins que el sol s’anava ponent, perquè em digueren  que per fer una bona feina necessitaven una bona claror. Si el dia s’aixecava enlleganyat el seu treball esdevenia més difícil  ja que  gairebé totes portaven ulleres de vista cansada, de l’òptica de cal Pitxotet.

Una vegada arribat el vespre, era l’hora de plegar veles i s’havia d’anar a empaitar el sopar. Gairebé cada dia es menjava el plat de mongetes, ja fossin  del ganxet o de l’ullet, amb el seu tall de bacallà de ca la Quima, on es trobaven uns talls  tant de penca com de morro de primera qualitat, que, ben fregits, eren un complement de veritat, a vegades  es preferia un bon tall de cansalada viada, de cal Castellet o de cal Miró, tot plegat  acompanyat d’un plat d’olives arbequines, de la vinya del Castell Ciuró i un altra de ceba tendra del camp del Pont de la Cadena. 

En època d’hivern, quan la verdura és més bona, també hi havia el costum  d’un bon plat fondo de terrissa amb col i patata, que, ben passada per la paella  on s’havia fregit la cansalada, també era un bon sopar. I encara  era més bo  si anava acompanyat d’un bon porró de vi blanc de cal Miquel del vi, dit també  cal Ramoneda, que la botiga feia molt de goig amb tota una rastellera de bótes plenes amb diferents tipus de vi. En un lateral hi tenia una bona pila de paperines de carbonet per encendre el foc del fogó (fogonet), anomenat de murri, per fer bullir l’olla.

El pa que es consumia era de ca la Pona (Arenes). El crostó era la part més desitjada. La canalla s’esbatussava per poder-lo aconseguir, obert per la meitat sucat amb oli, o bé amb vi, amb sal o amb sucre, era veritable plaer, acompanyat amb una presa de xocolata de les que venien a la Tupinamba. Com a complement, algun préssec, pera o poma de collita pròpia i madurats al camp.

Una vegada sopats els homes se n’anaven a dormir (a jóc), com també la canalla, amb la particularitat que es posaven al llit semivestits, perquè del pijama se’n feia ben poc ús i encara menys les persones grans. La canalla, abans de sopar, havien de rentar-se en una palangana  o en un cubell de rentar la roba. Les dones grans anaven a dormir amb les seves camises, la majoria de fil, de puntes i , això sí, llargues fins als peus.

Fins aquí, moments que m’explicaren, des de les taules de marbre, rectangulars, amb un bon cafè del Benito, l’Anita o la Teresa de l’Alhambra, aquelles persones a qui no agrairé mai del tot les seves xerrades sobre com era el Molins de Rei del seu temps per totes les ensenyances que ara he volgut recordar.