No hi ha cap recepta màgica de com neixen els fills, perquè el temperament, amb el qual neixen, hi influeix molt. El temperament és l’argila i els pares poden modelar-la, però l’argila és la que és. No hem d’oblidar que, a més dels pares, els nens tenen moltes altres influències: amics, professors, avis, germans, la cultura i l’entorn en què viuen. No són ni de bon tros l’únic factor que influeix en com surt el nen. Amb això no vull dir que els pares no importen gens. Importen, però no tant i no de la manera que molts creuen.

El tema és molt complex i no hi ha un únic factor que ho expliqui. Molts pares, en un intent per allunyar-se d’un model autoritari de família, se n’ha anat al pol opositor: la permissivitat. Ho fan des de l’amor, però un nen que creix sense límits és un nen que creix desprotegit. Avui dia, hi ha hagut més canvis en la nostra societat que expliquen aquesta reticència a dir que no.

N’hi ha dos que em semblen molt rellevants. Un és que tenim menys nens i més tard, així que es converteixen en els reis absoluts de la casa. Si el nostre nen és el centre de tot, és probable que els pares vagin eliminant límits. El segon canvi és la idea que “jo vull que el meu fill sigui feliç”, així que no li dic mai NO. L’objectiu del seu seguiment no hauria de ser només que el nen sigui feliç (que també), sinó que desenvolupi les eines necessàries per enfrontar-se als problemes que li portarà la vida i per forjar la seva pròpia felicitat.

No caiguem en l’error de veure la paternitat i la maternitat com una feina. Si ho pensem, convertim els fills en el nostre compte de resultats, i això no és bo per ningú. La criança no ha de ser una competició per veure qui té el fill més espavilat, més esportista, més alt. L’objectiu de la criança ha de ser crear una relació sòlida amb el fill basada en l’amor i en els límits.

Els pares han de fer que els fills se sentin estimats, però de vegades s’equivoquen en la manera de portar-ho a terme. Això s’aconsegueix interessant-se per la seva vida i involucrant-los  en la nostra, passant-hi temps i compartint aficions. Però també s’aconsegueix establint límits. Els límits es fixen perquè el nen importa i es vol el millor per a ell. Establir límits és una bona mostra d’amor. Tampoc se li ha de dir tot el dia que llest i guapo que és perquè d’aquesta manera l’únic que fem és inflar-li l’ego de manera artificial. Val més valorar-li l’esforç, el bon comportament i la responsabilitat.