El rellotge de l’estiuejant ha corregut més del compte. Com si fos un tic nerviós tots miràvem no només el rellotge sinó el calendari. Després de la Mare de Déu d’agost ja anàrem a la baixa. Els nostres pensaments començaren a variar i pensàvem què podíem fer encara per tal de no malgastar inútilment els dies de descans que ens quedaven que, a l’hora de la veritat, poc descans es fa. En la nostra societat qui no viatja, qui no pot explicar coses que ha vist però que no ha tingut temps ni de mirar, ni de retenir res a la memòria és considerat una persona rara, avorrida, sense iniciativa de veure altres coses quan, en realitat, aquella persona el que busca és pau, silenci, monotonia, al revés  de tot el que es respira al llarg de l’any. Però això no ven davant els altres. Reconec que em cansen les històries explicades, que no viscudes, de tanta gent que a l’hora de la sessió de fotografies, no es posen d’acord si allò és l’Himàlaia o l’Aneto. Han vist tantes imatges passades a càmera ràpida que només els serveix per explicar i ensenyar, per dir-te, refregant-ho pels nassos, que jo sí i tu no. Jo sóc més. Perquè les vacances es miden per quilòmetres assegut al cotxe o a l’autocar de puja i baixa.

El rellotge de l’estiuejant ha corregut més del compte com si estigués engreixat i marqués un minut cada segon. I arriba el dia que tots, diuen, a la una: Això s’ha acabat! I tots a una, hem tornat a la rutina, a la tornada ineludible al que som, després d’aquesta treva amable i dissipada.

Això s’ha acabat. Els dies d’oci ja no es poden comptar amb la mà perquè ja hem tancat el puny. Hem plegat veles i hem obert les veles del nou temps, esperant que el vent ens sigui propici. Hem hagut de fer un esforç perquè els últims dies d’agost han estat melancòlics, perquè hem vist com s’acostava novament el pes de la realitat. Ja no hi ha miratges, tornen les tribulacions laborals, sentim, en el profund la veu dels nostres amos que, cada vegada, n’hi ha més. 

I hem tornat a les nostres coses amb la sensació, una vegada instal·lats de nou, que era ahir que vam marxar carregats de maletes, carregats d’il·lusions i de roba informal, rumb a la utopia perquè la realitat és aquesta d’avui.

I al treball ens preguntaran els companys de feina com ens ha anat. I llavors cadascú explicarà, en funció de la seva imaginació, la seva aventura. A vegades, segons com ho expliquen, es pensen que ens creiem que tot ha anat molt bé. Els asseguro que si vull, jo també en tinc molta d’inspiració. I després baixaran a l’espai terrenal, on molts ja hi som, i es lamentaran més que nosaltres, de la seva tornada al purgatori o a l’infern, segons el seu grau de fatalisme. La imaginació els féu volar massa amunt. L’aterratge ha estat forçós. I tot, malgrat grandeses i migradeses, seguirà el seu curs.