Arribava després d’un llarg trajecte perquè l’institut quedava lluny. O el recollia el seu pare a la sortida després de mitja hora d’espera. Alguna vegada va ser l’últim en marxar, a la vorera no quedava ningú  més que ell. Nen furiós, s’enfadava amb el seu pare per triganer, sense saber de com de complicat que havia de ser per al seu pare haver de deixar el que tingués entre mans i sortir disparat  cap a l’escola que tenia un horari enutjós, intensiu es diria avui. Acabava a les 13,30, una hora formidable per a ell, criminal  per a un adult treballador. El seu pare no arribava fins després de les dues. Gràcies a aquests retards va forjar una amistat sòlida amb aquell altre nen que, cinquanta anys després, continua sent el seu millor amic. Uns pares impuntuals (sense voler-ho) us van unir. ¿Com s’organitzaven per interrompre la jornada cada dia, recollir els fills, menjar ràpid a casa i tornar a la feina? ¿Com  se sostreien als compromisos i obligacions del seu horari d’homes professionals  en aquells anys  70? No eren les seves mares els que els recollien, tot i que totes dues tenien cotxe i conduïssin. La seva, mestressa de casa, organitzava la intendència, la del seu amic feia classe a la universitat. Els trajectes li oferien un temps especial per parlar. Un espai privilegiat d’intimitat i comunicació familiar.

Entrava a casa, tirava la cartera amb els llibres i llibretes sobre el sofà i la jaqueta. ¿Què hi ha de menjar? Cridava. Portava l’olor de l’aula, del llapis i de la goma d’esborrar. De vegades tornava a casa amb una part de l’entrepà que li havia preparat la seva mare perquè se n’havia distret jugant al pati. Mentre dinava hi havia una estona de treva, una hora en què encara el sol d’hivern estava alt. Però després començava la tortura xinesa. Des de la cartera li cridaven els quaderns xiuxiuejant: els deureees, els deureees... Com un fantasma, arrossegava cadenes, com un pres del còmic penjava una bola negra de seu turmell.

Era encara nen, eren els anys 70. A classe disfrutava. La Clara, la seva jove mestra, feia la classe càlida, amena. Els seus companys eren una prolongació dels seus germans, més grans, però sense les baralles. No hi havia tensions ni conflictes. Atenia, aprenia. Però després a casa...¿per què afrontar aquelles mateixes matèries era tan difícil? Odiava els deures. Llavors els pares no s’asseien a fer-los amb ell. Cadascú es responsabilitzava de les seves coses. Eren molts a casa!

Treia el llapis i el mossegava. Divisions  amb decimals, geometria, redaccions... Mirava per la finestra amb la sensació de mandra i mala consciència, sense saber  que fora passaven altres coses. El seu pare acudia a reunions en les que es parlava de vagues il·legals, de repartir octavetes, de companys detinguts. Alguns els coneixia perquè jugava amb els seus fills els caps de setmana. Colles de militants clandestins i advocats laboralistes amb els seus nens. Junts. Parlant. Relacionant-se. Hi havia gronxadors entre els pins. Sonaven cançons al fons. molt al fons, esmorteïdes, que no entenia.

No pensava que els grans també tenien deures. Els que s’imposaven per canviar les coses i arribar a llibertats. Ho va recordar anys després. Va recordar que fer els deures a casa era difícil i va entendre que era perquè estava sol. Fer les tasques amb companys hauria estat  millor. Perquè, si cinquanta anys després ha comprès alguna cosa sobre aquell temps del qual va ser testimoni infantil, escoltant els relats dels companys dels seus pares (el seu pare ja no li podia  explicar, va morir feia temps, massa) era que els canvis no tenen lloc sense relacions humanes. Les transformacions transcendents es fan amb els altres, relacionant-se de vida a vida, gastant temps que es toquen. Tots hauríem de tenir present: fer coses junts serveix, relacionar-se, conèixer, compartir a vida dels altres, tot i que sembli bufar en contra.