Unes 50 emissores de ràdio de tot Espanya van emetre el Consultorio para la mujer Elena Francis entre 1947 i 1984, quan els consells d’obediència cega al marit i la moral ultracatòlica ja sonaven més que desfasats. Es diu que el programa rebia cada dia tres saques de correspondència amb consultes de tota mena, des de com eliminar una taca fins com retornar a casa un marit homosexual. L’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat a Sant Feliu de Llobregat ha iniciat un treball de recuperació i digitalització de gairebé 10.000cartes (9.456) d’un total de 100.000, una panoràmica de l’educació sentimental de les dones (i els homes) de la postguerra.

L’Instituto de Belleza Elena Francis, ubicat al carrer de Pelai de Barcelona, va concebre el programa com un espai per promocionar els seus productes. Però l’assessora en cosmètica va acabar convertint-se en una guru a qui milers de dones recorrien davant de qualsevol dubte, emparades per l’anonimat que atorgava el correu.

En aquells matins de dones que cuidaven nens, netejaven la casa i preparaven el menjar, hi havia una veu que omplia els minuts de confessions i dubtes. El consultori radiofònic d’Elena Francis es va convertir, especialment durant la més fosca postguerra, en l’afectuosa màscara sentimental de la doctrina franquista. Rere una veu càlida i unes paraules amables i  afectuoses, s’hi amagava la repressió i la negror de la perfecta esposa submisa. Dones que moltes vegades creien trobar la fal·làcia d’aquell consultori l’experiència i els coneixements que elles, habitants d’un món empetitit pel masclisme, creien que no posseïen.

¿Però qui era en realitat aquella senyora amb recursos per a tot?  L’any 1982, Gerard Imbert, expert en codis de la comunicació, va publicar el llibre Elena Francis, un consultorio para la transición (Península), on va revelar un secret de domini públic. Elena Francis no existia. Un sacerdot i un psicòleg, entre d’altres, s’havien ocupat de respondre les consultes els primers temps. Des del 1966, el responsable en seria el periodista Juan Soto Viñolo.

L’empresa es va afanyar a desmentir-ho. Elena Francis existia, tenia entre 68 i 70  anys, i un gran sentit de la privacitat que no li permetia donar la cara. En qualsevol cas, llavors les dones ja havien trobat altres vies per resoldre tant els dubtes domèstics com els espirituals i la consellera va caure en l’oblit.

El 2006, uns operaris municipals van trobar milers de cartes de les oients d’Elena Francis en molt mal estat a la masia de can Tirel, a Cornellà. La casa havia estat propietat dels Fradera, vinculats a l’empresa de productes de bellesa, però després va estar anys deshabitada. Els últims propietaris l’havien cedit a l’ajuntament.

L’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat guarda 100.000 d’aquelles cartes, que es van digitalitzant. Potser en saber d’aquestes cartes, alguna dona amb uns quants anys hagi tingut un sobresalt al pensar que els seus dubtes de llavors podrien ser revelats. Però, potser també, un cop passat aquell primer instant, deu haver somrigut al veure les seves velles inquietuds amb la lent de les dècades passades. En qualsevol cas, noms i adreces s’han esborrat. Lamentablement, el que no es pot esborrar són les vides desaprofitades. Tot allò que s’hauria volgut fer i que no es va poder. Tantes normes  inútils, tantes prohibicions injustes, tantes llàgrimes ennuegades al contemplar les portes tancades. Recordada Elena Francis, benvingut sigui el seu silenci.

Les persones interessades en consultar aquest arxiu ho poden fer  presentant el DNI: I com diu, la responsable de l’Arxiu Comarcal: “Hi ha qui diu que és una cosa rància. L’època ho era, però en global demostren com les dones s’espavilaven per ser lliures i tirar endavant malgrat tot”.