L’espernallac, camamilla groga, camamilla de Maó, broida femella, camamilla blanca, herba de sant Joan, flor de sant Joan, botja de sant Joan, cordonet o santolina (llat., Santolina chamaecyparissus; cast., abrótano) són les diferents maneres d’anomenar aquesta planta aromàtica de grans propietats estomacals i digestius. Aquesta plana la trobem a l’espai 13 del Botànic del CEM. És una més dintre de la riquesa de vocabulari de la nostra llengua.

A part de trobar-la en el recinte del Botànic, el seu lloc natural es troba en zones pedregoses o argilenques assolellades, majoritària ment calcàries, des del nivell del mar fins als 2.000 metres d’altitud. És una mata que pot fer tres pams d’alçada quan és florida, amb nombroses tiges primes i quasi verticals que porten les inflorescències. Les fulles són lineals i amb nombrosos segments situats en diverses files. Aquesta forma de les fulles dona a l’espernallac certa semblança al xiprer. Precisament chamaecyparissus vol dir xiprer nan. Les inflorescències són arrodonides, amb totes les floretes iguals i tubuloses. Sol tenir un color grisenc o groc intens i tota la planta és molt aromàtica i molt olorosa. Aquesta planta sol florir entorn de la festa del naixement de sant Joan i per això, en alguns indrets també és coneguda com la flor de sant Joan.

Aquesta flor és molt rica en essències i gaudeix de grans propietats estomacals i digestives. S’usava com a estomacal o digestiva, presa en infusió. També se li han atribuït virtuts vulneràries, antiespasmòdiques i vermífugues, com també per remeiar les llagues i infeccions en general. Segons una tradició molt arrelada, sempre cal posar en ebullició un nombre senar de cabeçoles de santolina, ja que si el nombre fos parell llavors la tisana fa l’efecte contrari produeix mal de ventre. (Tradició sense cap fonament).

Els antics frares posaven espernallac dins dels armaris per tal que la roba s’arnés, puix que la seva intensa flaire és un dels millors i més eficients insecticides de caràcter natural i ecològic, tant que, sobretot en pobles rurals, li deien guarda-roba.

Els caputxins abans de l’exclaustració (abans del 1836) tenien una gran estima a dues plantes remeieres, el donzell i a la santolina, perquè eren unes plantes remeieres usades repetidament en diverses fórmules i preparats. Per exemple, per guarir la hidropesia (acumulació anormal de líquids al cos) recomanaven prendre “una porció de sàlvia, de romaní, de llentiscle, d’espígol, d’espernallac, y tot acò se posa dins d’una olla ab vi negre del bo y se fa bullir bastant temps, luego que’s treu del foch se posa lo vi y les herbes. Després en un gibrell es posa ajagut en una cadira y ben tapat que pugui rebre lo fum. Això ho faràs quinze dies, o més dies, y curaràs. Cada dia les herbes seran noves”, segons s’assenyala en el text d’una antiga recepta aplegada pel P. Hilari d’Arenys de Mar. (1)

L’espernallac forma part de la celebrada Ratafia fraresca de nos verdes que , pe elaborar-la, cal posar en maceració una proporció adient de fruites del temps i d’herbes remeieres juntament amb “dos quartos de lliri de Florència ab tres nous moscades, una unça de canyella d’Holanda. Y per porró d’aiguardent se posa una lliura de sucre candi.” (2). Aquesta maceració s’ha de mantenir dins d’una garrafa ben tapada, posada a sol i serena almenys durant dues llunes -o una quarantena de dies- per tal que el sol exciti els principals actius de tots aquests elements posats en maceració.