Josep Maria Jujol i Gibert nasqué a les cinc de la tarda del dia 16 de setembre de 1878 en el pis primer de la casa núm. 6 de la Plaça de Prim de Tarragona, tal com consta en el foli 110, tom 27, Secció de Naixements, núm. 554 del Registre Civil de Tarragona. El jutge municipal que formalitzà la inscripció va ser Emili Morera i Llauradó (1846-1918), historiador tarragoní.

Va ser batejat a l’església de Sant Joan Baptista de Tarragona el dia 18 de setembre i als noms de Josep Maria i Andreu hom afegí el d’Ignasi.

Els pares foren Andreu Jujol i Taverna, natural de La Selva del Camp (Baix camp), professor d’instrucció primària, i Teresa Gibert i Vives, natural de Bonastre (Tarragonès, avui Baix Penedès). Els avis paterns eren Ignasi Jujol i Paula Taverna de La Selva del Camp i Josep Gibert, de Bonastre i Magdalena Vives de Puigtinyós, Montferri (Alt Camp).

Josep Maria Jujol es va casar amb Teresa Gibert i Mosella el desembre de 1927, a l’església de la Trinitat de Tarragona després d’una llarga relació prèvia o festeig. El matrimoni es mantingué sempre unit i educà els fills en la religió catòlica, que tan pregonament sentí al llarg de tota la seva vida. Vida d’altra banda molt senzilla, sense cap més viatge que el de les noces a Itàlia, i les excursions per Catalunya i estades a Tarragona i sant Joan Despí.

La vida li havia estat profitosa i creativament inspiradora. L’any 1906, Jujol acabava d’obtenir el títol d’arquitecte a Barcelona i es disposava a iniciar la col·laboració amb Gaudí aprofitant l’avinentesa de la construcció de la Casa Batlló, la casa Milà i el Parc Güell. Una col·laboració amb Antoni Gaudí que li serví a Jujol per ampliar, encara més, la seva capacitat imaginativa com a projectista del olor i, alhora, alliberar instintivament el dinamisme de les formes. En realitat, l’obra de Gaudí i la de Jujol acaben formant un tot unitari -en alguns aspectes indestriable- que es fon en la mútua admiració per tal de multiplicar així, encara més, els resultats exuberants de la imaginació.

Alguns crítics han volgut veure en Jujol un cert aire avantguardista i de trencament de motlles formalistes, però en realitat el que fa el jove arquitecte és, simplement, posar en el sentit lúdic dels materials tradicionals i adequar-se amb tota humilitat franciscana, a la natura imaginativa que l’envolta. D’aquesta manera, i de forma pacient, teixeix el seu propi univers entre l’insòlit i el detall meravellós que li facilita la immediatesa quotidiana. És així com es produeix en Jujol la fascinació captivadora pel que podríem denominar l’expressionisme ferotge de la realitat i la seva progressiva transformació torbadora en colors, formes i riquesa d’atzars creatius. En realitat, però, resulta molt difícil de fixar la ratlla divisòria entre el Jujol arquitecte i el Jujol artista. Precisament en això radica la grandesa de l’art jujolià, és a dir, que no és l’atzar en sí allò que motiva l’arquitecte, sinó la manera de reaccionar davant aquest atzar. Prova d’això és el fet que molts dels materials utilitzats per Jujol no són cap novetat dins el catàleg arquitectònic del seu temps. La diferència radica en la peculiar i personal manera d’incorporar-los a la globalitat dels seus projectes. Ell sap incorporar aquests materials al seu món creatiu amb una amplitud de registres que ratllen sovint la subjectivitat emotiva. Un exemple clar d’això el trobem en la manera com Jujol orientava els paletes en la construcció del banc corregut del Parc Güell o en l’assemblatge d’objectes que incorporà a les rodelles de la sala de columnes del mateix Parc amb l’aprofitament de trossos de vidre, culs d’ampolla, colls de garrafa, plats, tasses de cafè, closques d’ou i fins i tot el cap d’una nina de porcellana. És en definitiva una autèntica fusió d’estils i tècniques on la subjectivitat és portada als límits de la síntesi per tal de facilitat així un diàleg de formes poètiques és porada als límits de la síntesi per tal de facilitat així un diàleg de formes poètiques entre l’atzar i l’objecte.

El seu fill Josep Maria Jujol, Jr. comenta amb admiració: Era un home audiovisual. Anava sempre proveït amb llapis i s’expressava amb llapis. A més disposava d’una retentiva fotogràfica extraordinària. Aquest aspecte complementari que el meu pare tingué per a Gaudí el podem t. (...) Gaudí trià Jujol per a millorar la decoració de la seva obra i això ajuda també a reinterpretar les seves pròpies idees.

Josep M. Jujol, com tots els grans homes de la història, ha patit també els moments amargs de l’oblit, del silenci i la desconsideració. Ell, que havia estat capaç d’elevar imaginativament l’arquitectura al nivell de la genialitat, no va poder assaborir en vida el merescut reconeixement d ela professionalitat i hagué de sofrir una actitud injustificadament freda i distant per part de la seva immediata posteritat. Han calgut que passessin unes quantes dècades per tal de posar de relleu la genialitat immerescudament oculta.