Que a algú li diguin el nom del porc es considera cosa greu: figura que se l’ha insultat de manera més ofenosa que si simplement se l’hagués titllat de gos o de cabra, per exemple. I això que, d’acord amb una valoració tradicional, el porc és un animal esplèndid, que destaca per la seva altíssima i providencial rendibilitat.

El porc domèstic és una varietat del porc senglar, de cos rabassut i potes curtes, amb quatre dits, cap gros i morro llarg, pell gruixuda, apreciat des de l’antiguitat per la seva carn i el seu cuir.

No hem d’oblidar que el porc ha estat des de fa segles una de les bases de l’alimentació popular, si més no a Europa, en notori contrast amb les prohibicions de què el seu consum és objecte per part de les religions jueva i musulmana.

Quins contrastos en el nom del porc. Però no només pel que fa al seu ús, sinó també a la diversitat de noms i el seu origen. La paraula porc, certament, és la més general, procedent del llatí i compartida amb moltes llengües, com ho són també les variants verro, verra i garrí -en aquest cas per designar el porcell-, amb les quals es podria relacionar l’espanyol guarro... També castellà és el mot tocino, tanmateix molt emprat a les nostres terres occidentals no només per cansalada sinó com a sinònim de porc, de vegades en competència amb una altra paraula, cotx o cotxo, que si bé òbviament relacionable amb el francès cochon i amb el castellà cochino, sembla d’origen onomatopeic: “cotx, cotx” és el renom propi d’aquests animals.

I la truja? Gran problema etimològic. Incert, sens dubte també ja llatí, però potser abans cèltic.

Per acabar, un parell de porcs que no són porcs: el porc espí, mamífer. De l’ordre dels rosegadors, de color fosc i una ratlla blanca, ple d’espines, nocturn i que s’alimenta d’arrels. El porc marí, peix de l’ordre dels esqueàliformes oi de la família dels esquàlids, gros i gran, d’aspecte inflat, amb el cos de secció triangular, boca petita, ulls grossos, aletes dorsals amb una espina i pell aspra i negrenca. El porc salvatge o senglar (“solitari” “singular”), mamífer de l’ordre dels artiodàctils, amb el morro truncat, mòbil i ben desenvolupat i el pelatge gris o negre, també anomenat porc fer al Pirineu o javalí (arabisme, no castellanisme) en alguns indrets del País Valencià, del qual procedeix el nostre porc domèstic. És a dir, entre els porcs també hi ha classes.

Quan a un se li diu que és un porc vol dir que és brut, físicament o moralment. Potser dels primers cada vegada n’hi ha menys perquè amb els anys la brutícia i el cascarrum han anat desapareixent i han sorgit com a bolets personatges que, sense escrúpols, han actuat i actuen sense cap mirament. I és que ja ho diuen que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.