“Escriu sobre el que coneixes, el que t’inquieta, i intenta no allunyar-te d’això. Potser allà trobes el que busques”. L’hi va dir una professora després de veure com setmana rere setmana, s’encallava amb un text que no anava enlloc.

Dies després, un matí d’octubre, a l’aixecar la persiana de l’habitació, va notar aquesta barreja estranya d’angoixa i eufòria davant l’aparició d’una idea. En un quadern, va esbossar diverses frases atropellades, inconnexes. ¿Què va fer que el dic de contenció s’obrís? Llavors no ho sabia, però aquell matí, aquella idea ho va inundar tot, com la llum de l’habitació.

Fou en aquell moment, però podia ser que aquella història ja l’hagués començat a escriure molts anys abans al seu cap. Intueix ara que, també durant anys, va ser ell mateix que va fer que estigués com estan els volcans abans d’entrar en erupció: silents, aparentment en calma, però a punt d’esclatar.

Com desorientada, aquella idea pugnava per sortir. ¿Havia de sortir? Va intentar dissimular la seva presència per allò de no ser prou valent o capaç, però continuava parpallejant. Així que, va començarà a escriure. I això va ser el que va passar, que va trencar el silenci.

Va anar teixint una trama, va inventar uns personatges, va dibuixar escenaris i, a poc a poc, les paraules van començar a fluir. Va escriure, va esborrar, va tornar a començar, la va aparcar durant aquella pandèmia en què només podia llegir, molt, de manera gairebé salvatge. Els llibres, llavors i com sempre, el van salvar. I, mentrestant, la història mai va deixar de ressonar. Així, que temps després, hi va tornar fins que, un dilluns de març, va teclejar la paraula FINAL. “I ara, què?, va pensar. De nou, aquella mescla d’angoixa i eufòria i, al seu cap, les paraules de la seva professora: “Potser allà trobes el que busques”.

Cinc anys després d’aquell matí en una altra casa, va saber llavors, que havia arribat el moment. Després de corregir el manuscrit, va decidir que, si havia arribat fins allà, per què no sortir a aquests abisme que s’obria a davant seu. El que mai va imaginar fou que, entre els missatges amb respostes de tot tipus n’arribaria un altre que ho faria saltar tot pels aires.

Parlava abans de trencar el silenci, el tema que vertebrava la novel·la. Amb ella buscava donar veu els que han hagut i han de callar i aferrar-se al silenci i per sobreviure i evitar ser la diana de dards d’odi i intolerància. Volia explicar com de vegades aquest silenci, macerat durant anys, es transforma en vergonya, tan paralitzant i fosca, que l’impedia decidir per si mateix i que retallava vides i famílies senceres.

Gairebé sense adonar-se’n, ara ho sap, va escriure aquesta novel·la, com qui s’aferra als llibres, i com li va dir aquella professora, per trobar el que buscava.