Si els fidels no es desplacen al lloc de culte per pregar, serà la capella que els anirà a buscar. Aquesta podria ser una de les teories per les quals es van crear les capelletes de la visita domiciliària. Aquesta pràctica, en temps passats era una pràctica estesa arreu del país, i de més de cent anys d’història.

Aquesta tradició invisible de les capelletes de visita domiciliària va cridar l’atenció de Víctor Rodríguez Íñigo (Barcelona, 1987), dedicat a la gestió cultural, li va captar molt interès.

Per protegir-les de l’oblit, ha restaurat i conservat prop de quaranta peces, que ha anat adquirint en webs de col·leccionistes, encants i mercats de segona mà. Malgrat n’hi ha en desús, la tradició segueix viva i encara són moltes les capelletes que circulen per pobles i ciutats. I en concret, també a través de la parròquia de Sant Miquel de Molins de Rei. Al Museu Municipal de la vila hi podem contemplar una capella amb la Sagrada Família.

Parlar de capelletes de visita domiciliària és mostrar una xarxa de veïnatge que encara avui estigui enllaçat i comunicat.

Els principals elements compartits per aquestes capelletes que visiten les cases, en línies generals tenen molt de comú, i depenent dels pobles i ciutats, unes particularitats genèriques. Aquí parlarem de característiques generals.

La capelleta circula cada dia de la setmana per una casa, fins a passar pel conjunt de famílies durant un mes. El calendari de l’itinerari queda recollit en un llistat amb el nom dels veïns i l’ordre del circuit, al dors o a la part frontal de la capella. Al final de la llista hi ha la persona cel·ladora, que cuida de la capelleta.

Com el seu nom indica “de visita domiciliària”, són pensades per a ser transportades. Tenen una nansa a la part superior, que permet portar-les amunt i avall. I van protegides, amb un vidre i unes portes. Algunes poden contenir un llibret d’instruccions sobre com s’ha de rebre i acomiadar la capella, amb unes pregàries, i les normes de comportament davant de la capella. Les pràctiques o els carnets estan més institucionalitzats en el cas de la Sagrada Família. També tenen en comú la guardiola a la base.

L’origen de les capelles més primitives són les dels ermitans o plegadors, que les feien servir per predicar i captar. Qui les va estendre per Catalunya, des de principis del segle XX, va ser el pare Manyanet, fundador dels Fills de la Sagrada Família i aquí a Molins de Rei, del Col·legi Sant Miquel, avui Manyanet Molins. El pare Manyanet volia que hi hagués un Natzaret a cada casa i promoure la devoció a la Sagrada Família en l’àmbit familiar. La gent acostumava a dir que els portaven “la Sagrada Família”, no pas una capella.

Les capelletes de visita domiciliària són una manera de portar la fe a les llars i a les famílies que no es podien costejar una capella particular. Serveixen com a element de devoció popular, perquè les famílies puguin, en un espai íntim, mantenir un fil de pregària. Les primeres capelles es van fer amb aquest sentit més devocional o pietós. Després es va veure que, a banda de servir per pregar, es podien recaptar diners per les missions o per la congregació. Per exemple, algunes capelles finançaven l’edició d’una revista de pietat. Per això, al cap d’uns anys, les capelles incorporen la guardiola.