Oliver Twist és potser la novel·la més popular de Charles Dickens (Landport, Potsmouth, Regne Unit, 1812-Gads Hill Place, 1870). Es va publicar per entregues entre el 1837 i el 1839. La tècnica narrativa de Dickens, que sempre deixava la trama en un punt de tensió, unit al seu mestratge a l’hora de crear personatges memorables, feia que cada nova entrega fos esperada per milers de londinencs. Sense necessitat dels efectes multiplicadors actuals de Twitter, mòbils i altres artefactes digitals, Dickens concitava cada setmana una curiositat impacient.

Oliver Twist va resultar impactant en la seva època. Ningú havia estat prou valent per escriure sobre les injustícies que narra, però Dickens ho va fer. Va posar llum sobre els problemes socials a l’Anglaterra victoriana del segle XIX, durant la Revolució Industrial: les diferències de classe, l’explotació dels pobres i el treball infantil. Els rics continuaven sent rics i esnobs, mentre que els pobres patien i no tenien possibilitat de prosperar. Bon exemple per a la nostra realitat actual.

Dickens va escriure en el prefaci de la tercera edició de la novel·la, el 1841: “Volia mostrar, en el petit Oliver, el principi del bé sobrevivint a totes les circumstàncies adverses i finalment triomfar”. La trama del llibre és simple: gira entorn d’un orfe anomenat Oliver que s’escapa de la casa de treball en la qual viu, s’uneix a una banda de lladres i aconsegueix escapar-se’n, fins que el recuperen, es torna a escapar i viu feliç per sempre. Però, tot i que la trama és important per les denúncies que incorpora, el que fa que aquest llibre sigui sorprenent són els personatges. Oliver fa tot el possible per perseverar, fins i tot quan es troba en una situació difícil.

En una escena inesborrable, l’infeliç Oliver, tan famolenc com els seus companys de l’hospici (el workhouse, l’asil per a pobres de l’Anglaterra victoriana), s’aixeca de la taula i s’adreça al director del centre amb el bol buit: “Sisplau, senyor, en vull una mica més”. Un altre cullerot de farinetes que tenien gust de pastetes. En efecte, Charles Dickens va explicar com ningú l’explotació infantil durant la Revolució Industrial. Un retrat literari que aquell temps pogué semblar fantasmagòric en parlar de nens explotats, cosa que en estudis recents s’han trobat al cementiri rural de Fewston (Yorkshire) 154 esquelets, bona part pertanyents a nois d’entre 8 i 20 anys, una edat de nens obrers, producte de maltractaments, desnutrició, una dieta pobra en proteïna animal, un sever retard en el creixement.

Els nens també patien malaltia respiratòria típica dels telers que funcionaven a tot vapor al voltant de Manchester: la pelussa, la pols que deixaven anar les fibres de cotó a les sales de cardatge, s’inhalava amb la respiració i acabava arruïnant els pulmons. En deien bissinosi o la febre dels dilluns, perquè els símptomes tornaven a atacar amb força després del descans dominical. Ah, la voracitat de la Revolució Industrial, l’expansió de l’Imperi britànic amb una corrua de malalts i morts. A les fàbriques tèxtils catalanes devia passar si fa no fa el mateix.

Són temps peculiars aquests. Avui ens preocupa si l’enciam és ecològic o si les gallines viuen tancades en gàbies, però poques vegades es parla dels 160 milions de nens forçats a treballar, 73 milions en indústries perilloses. La velocitat, la roda del hàmster, impedeix preguntar-se qui ha cosit les vambes tan xules que trepitgen els carrers del món.

Dickens sabia el que escrivia. Dickens estava versat en la pobresa de Londres, ja que va ser un nen treballador després que enviessin el seu pare a la presó de deutors. La seva estima per les penúries que patien els pobres es va mantenir amb ell la resta de la seva vida i va ser evident en els seus escrits.