Recorda que tenien un piano negre.

Recorda també que li agradava molt pintar, des de ben petit. És a dir, fer gargots a totes les superfícies, ja us podeu imaginar. El piano negre, lluent, era molt atractiu. I, és clar, va guixar-ne el lateral amb una forquilla d’aquestes petites d’aperitiu que va trobar a sobre la taula de la cuina.

Que més recorda d’aquell moment? Doncs la mare plorant després de parlar per telèfon –creu que amb ELL. La mare no va poder amagar els gargots que ell havia decorat a la laca negra del piano. Creient-se el rei del mambo. I ell no va poder amagar el mal de descobrir qui era el veritable rei del mambo. Encara li fa mal aquella mà de dits llargs quan veu, en alguna paret, ratllades semblants a les que va fer ell al piano. Ara, la seva mà ja no és com aquella: els seus dits són com cuixes de pollastre que encara conserven, però l’agilitat per tocar el piano i per deixar anar hòsties.

Aquell fet, més que acovardir-lo, va atiar la seva pulsió artística i va començar a dibuixar i pintar tots els papers que trobava al seu abast (també els diaris dels diumenges) fins donar forma a una de les seves passions: l’observació i dibuix de l’anatonomia humana. La mare es va convertir, aleshores, en una obsessió.

D’abans no recorda gaire cosa, tret d’alguna imatge vaga com ara un parc d’aquests infantils dins del qual no parava de regirar-se sense parar –això ho va saber més tard per la mare, però encara que li sembli impossible hi tenia algun record. En un dels primers quaderns del diari que va escriure, hi llegeix:

“Acabem d’arribar de l’hospital. Per sort tot ha quedat en un ensurt, però encara tinc el cor en un puny. Carles no ha dit res en tot el viatge. S’ha limitat a mostrar la tarjeta sanitària, i a dir que el nen havia caigut de l’escala. No m’ha mirat. El metge, després de les proves, ens ha tranquil·litzat. Només té uns blaus a les cames, al colze dret i la pell aixecada a l’altura de la templa. El meu fill, pobret. No me n’he adonat… Estava jugant al parc, i ha sortit sol. Ens han fet moltes preguntes, el metge. Ens han dit que era el protocol. El protocol, ¡per l’amor de Déu!, ¿com han pogut pensar ni per un moment que maltractem el nostre petit? I a portes de Nadal. Aquest djous ve la família i encara no sé què fer. Odio el Nadal”.

El seu pis era un àtic molt gran. A l’entrar, hi havia unes petites escales que donaven al passadís i, des d’aquí, a tot l’habitatge. En aquest tram de passadís, recorda que hi havia una petita barana que imagina que era perquè ell no caigués escales avall. El dia de Nadal, quan van venir els avis, ELL, el de la mà de dits llargs va haver de treure aquella barana perquè hi pogués passar l’àvia. Ara, pel que sap, s’havia aprimat molt, bàsicament des que l’avi va començar amb el cáncer. Des que va morir la seva mare no els havia vist, només parlaven per telèfon. L’avi no podia conduir però encara conservava el gust per les converses intel·ligents i cultes, a ell li devia també gran part del seu deliri pel coneixement.

L’avi s’ensumà alguna cosa. Era tan perspicaç i intuïtiu que no parava de preguntar-li si tota anava bé, si havia fet alguna cosa que surtís del normal, alguna acció de rebel·lia –prou que el coneix- que requerís replantejament.

-Otger, et troba com cansat. La teva veu… no sé…està apagada. Aquesta brillantor que sempre has tingut… No sé, si necessites qualsevol cosa, ja saps.

-Sí, ja saps- apuntava la veu de l’àvia a l’altre costat de l’auricular.

L’avi era increïble! Sempre l’havia fascinat aquesta virtut que tenia d’intuir quan les coses anaven tortes. I no callava. D’alguna manera li deia, li feia saber. I acabava dient: si necessites alguna cosa, el que sigui, ja saps. La desconfiança que tenia cap a ELL el situava en un escenari de desconfiança i desgràcia.

Els avis sempre estaven junts, anaven junts a tot arreu, si l’altre no estava disposat, no feien res. Compartien també les preocupacions i els silencis. Es donaven la vida sencera. ¿Com era una vida sencera feta amb dues vides, si una d’ella deixava de ser?

Sabia que l’avi s’estava morint. No li deien res però ho sabia. Moriria en un confinament ingrat, no volgut. Això el feia pensar si tenia dret a fer el que estava fent…

Amb la mare fer-se gran no era necessari. Covar-se dins els seus pits. Sentir-se protegit amb la sensualitat del seu cos, escoltar la seva veu, mirar-la sense parar fins a quedar-se adormit. Potser no en tenia records exactes, concrets, com diu la ciència que passa fins a tenir els tres o quatre anys d’edat. No ho discutiria, però aquest plaer el sentia tan real que el recreava com una vivència conscient.

Van morir els avis, una gran patacada. Va quedar sense rumb. L’únic del que no va tenir cap sentiment va ser quan ELL també emprengué el viatge final.

Ara, ja adult, viu sol, amb l’esperança que aquella noia que va conèixer amb qui combrega amb el seu pensament de família, tingui el mateix interès que ell i que li pugui dir: Siguem la família que sempre havia desitjat tenir. I així amb aquest pas, amb l’exemple que li ensenyaren la seva mare i els seus avis, es pugui oblidar de la imatge d’ELL.