Encorbades i tenses: així veu les persones que pugen pel pendent de la petita elevació que hi ha al parc. Algunes s’aturen a mig camí i fan un cop d’ull a la seva esquena per calcular quant han estat capaços d’ascendir. S’atura a l’altura d’una d’elles i les seves mirades es creuen.

-Avui em fa mal al coll -diu.

Es tracta d’una dona d’uns cinquanta anys llargs que vesteix un xandall de colors molt vius. Panteixa una mica com ell.

-És l’al·lèrgia-li diu- estan les plantes deixant anar pol·len com boges.
-No és l’al·lèrgia -diu ella-, és l’acomiadament. M’han fet fora a la meva edat. Jo somatitzo pel coll.
-Ho sento -conclou ell- i continua l’ascens més encorbat i més tens que abans, com si carregués a l’esquena tots els mals del món.

Anava al parc a la recerca de poesia i ensopega amb un problema laboral. No pot fugir del món i de les seves inquietuds perquè aquest món és també d’ell. Ell és part del món. Està tan interconnectat que no té ni idea de les catàstrofes que pot ocasionar amb les seves petites decisions. De vegades, al tancar una porta, es pregunta si pot estar agafant el dit a algú. Sempre mira, per si de cas, però qui li diu que al tancar una porta aquí no li estigui agafant el dit a una nena d’un continent llunyà. Sempre tan patidor, complicant-se la vida amb, com li deien, absurditats.

Quan arriba dalt de tot de la petita elevació, s’atura per mirar de recuperar l’alè mentre observa el panorama. Fa aire, aquí a dalt, fa goig de rebre’l en plena cara. Al cap de poca estona, arriba la dona, tensa i encorbada, pobre

-En què treballava? -li pregunta.
-En una fàbrica de pa-diu.

Resulta que ell havia deixat de menjar pa per consell del seu nutricionista. Però no li diu.