En el espai 13 del Botànic del CEM, hi troben aquestes dues plantes aromàtiques: L’herba de gat i la Sempreviva, a la part dreta, una vegada s’entra al recinte.

L’herba de gat

L’herba de gat (llat., Linaria triphylla; cast., hierba de gato) és una petita herba anual d’aproximadament un pam d’alçada, amb flors petites de color blanc rosat i groc al final de la tija, que recorden la boca d’un gatet. La tija és recta, simple o molt poc ramificada. Les fulles són ovades, amb el marge enter, tres nervis principals i sense pecíol. Les flors apareixen a la primavera, agrupades al final de les tiges. Tenen cinc sèpals verds, i els pètals blancs estan soldats formant dos grans llavis similars a una boca, amb el llavi inferior groc. En pressionar-los lateralment la boca s’obre, mostrant una gola amb els estams i el pistil. Sota els pètals formen un llarg esperó rosat.. Amb la calor d’inici d’estiu la planta es mor, deixant les granes en terra; amb les pluges de tardor i d’hivern aquestes granes germinen, donant lloc a les noves plantes. És una planta mediterrània que viu preferentment als camps i a les vores dels llocs cultivats.

Sempreviva

La sempreviva (llat., Helichrysum italicum; cast., siempreviva) forma part d’aquestes plantes amb virtuts oblidades durant molt de temps i més tard redescobertes. Etimològicament el nom botànic procedeix de dues paraules gregues “helios” que significa sol i “chrysos” que significa or, recordant el color de la major part de les flors d’aquest gènere. El nom de l’espècie “Italicum” es refereix indubtablement a Itàlia, país on fou descrita per primera vegada.

És un arbust de 30 a 60 cm. d’altura que floreix entre maig i agost. Les seves fulles són platejades i en forma d’agulla, disposades en una tija recoberta d’una lleugera pelussa. Les seves flors són grogues, disposades en capítols que mai es panseixen.

Pel que fa a les denominacions que rep aquesta planta, com “sempreviva” o “immortal”, subratllen el fet de que la planta seca conserva d’una forma excepcional el seu color molt de temps.

Aquesta espècie que trobem al Botànic es troba principalment al vessant mediterrània i allibera una olor càlida i forta que recorda al curry.

Una anècdota sobre la Sempreviva. Aquesta herba va ser utilitzada el 1952 durant la coronació d’Isabel II d’Anglaterra sota la forma  de ramells per simbolitzar la perennitat  del seu regnat, i pel que va passat, fou efectiva.

La sempreviva conte una petita quantitat d’oli essencial , el que explica el seu preu elevat. Entre les seves propietats hi ha anticoagulants, antiflebític, mucolític, antiespasmòdic, antioxidant i tònic de la circulació arterial. Està indicada, entre altres, en cas de contusions, hematomes, flebitis, artritis o varices.