“La gent necessita tenir patrons sobre els esdeveniments, fins i tot quan es deuen només a l’atzar”, diu Stuart Vyse, psicòleg. És una necessitat antiga. Segons el filòsof grec Teofrast, el supersticiós viu un esporuguiment respecte a tot el que sigui sobrenatural. Els romans  en deien superstitio, por i temor excessiu als déus. Aquesta paraula sorgí per referir-se a les pràctiques religioses o màgiques que se sortien de mare. A Plutarc, un altre filòsof grec, li semblaven pitjor els supersticiosos que els ateus. Afirmà que  “l’ateu no creu que els déus existeixen, però el supersticiós no vol que existeixin, ho creu contra la seva voluntat, doncs tem no creure-ho”. Les supersticions romanen i són moltes. L’any 1984 es publicà una recopilació de 13.207 supersticions només en l’estat d’Utah, als Estats Units.

El gat negre

A l’Edat Mitjana se l’associà a les bruixes: o en tenien un o es transformaven en un d’ells. Si es creuaven amb un, es podien estar topant amb una bruixa que havia pres aquesta  forma. A la Gran Bretanya, no obstant, dona bona sort. Al Japó, a més, tenen el gat de la sort: el Maneki-neko, un felí grasset que mou el braç. Al·ludeix al gat d’un antic monestir que salvà la vida d’un ric viatger  en fer-li entendre  que s’allunyés d’un arbre que immediatament fou fulminat per un llampec. Agraït, l’home regalà riqueses al monestir.

La sal

És valuosa des d’antic, com a condiment i com a conservant d’aliments. Vessar-la  era mala sort, “Sal derramada, quimera armada”, diu el refrany. Tirar sal per damunt de l’espatlla esquerra servia  per protegir-se del diable, qui era d’esperar que atacaria per l’esquerra i des del darrere. 

Creuar els dits

Té en comú com tocar fusta en al·lusió a la crucifixió de Jesucrist. Segons Start Vyse, crear els dits “és una invocació de la creu cristiana” I tocar fusta al·ludeix a la protecció que es podia obtener de la fusta de la creu. També tocar fusta “pot derivar d’alguna antiga creença en els esperits arboris”. En vàries cultures s’ha considerat la fusta un regal de Déu. Ambdós gestos són les poques senyes supersticioses que es fan obertament en públic.

El 13

La por al 13 té inclús un terme grec: “triscaidecafobia”. Hi ha tres teories sobre la seva fatalitat. Una al·ludeix a què els cavallers templers els arrestaren el 13 d’octubre de 1307. Altra teoria deriva de la mitología nòrdica: 12 deus celebraven un banquet i se’ls va unir el malvat déu Loki, que ordí un pla per matar l’apreciat déu Balder. I una altra teoria es refereix a l’Última Cena, amb 13 comensals i un d’ells mort poc després. En alguns països, divendres i 13 és fatal perquè un divendres es crucificà a Jesús i perquè era el dia de les execucions en molts llocs.

Trencar un mirall

Els miralls es fabricaven amb una làmina de plata a la part posterior. Eren cars. Només estaven a l’abast dels més pudents. Si els criats els trencaven en trasladar-los i netejar-los, per pagar-los necessitaven anys del seu salari. Per això es diu que trencar-los porta set anys de mala sort. A més, de sempre s’han considerat misteriosos. Els jueus els tapen durant els set dies que dura el dol per un difunt, segons els cabalistes (estudiosos de la càbala, seguidors  de la tradició mística del judaisme) és per evitar que els dimonis treguin el cap a través d’ells i s’aprofitin de les famílies que estan de dol.

Són tantes les supersticions en les que no crec, però, en sortir de l’emissora procuraré no passar per sota d’una escala que hi ha a la vorera del Foment, no fos cas que…