Feia anys que no es posava aquella jaqueta de pana amb colzeres, però se la va emprovar i li quedava bé i estava com nova, de manera que va decidir posar-se-la. Ja al metro, a l’introduir la mà en una de les seves butxaques, va ensopegar amb una cosa viscosa que no va identificar al tacte. Va retirar la mà instintivament tement que hagués niat allà, durant aquell temps, alguna classe de bestiola, potser una família de llimacs. Vagi a saber el que succeeix en el fons fosc dels armaris que no es netegen amb la freqüència deguda. Va deixar passar dues estacions abans d’atrevir-se a investigar de nou. Els tous dels seus dits van tocar llavors un teixit mal·leable que, segons va comprovar, estava sec. Va estirar per fi l’objecte per veure què dimonis era i va resultar ser un mitjó vell, fet potser d’un tipus de fibra que a l’envellir havia adquirit la textura dels fils de la teranyina. Es va preguntar com havia  arribat fins allà aquella peça viuda i on hauria perdut la seva companya.

El mitjó havia estat abandonat al seu dia  en el fons de l’armari, potser dins d’una sabata vella, a manera de taüt. Durant un temps es va mantenir allà, trist, trist, en la seva unicitat de color negre, potser trobant a faltar no ja  la seva parella, sinó el seu peu. Potser els mitjons se senten buits quan no tenen un peu a dins. Seria lògic. Durant aquelles setmanes d’inactivitat, la peça, el mitjó, s’hauria  anat biologitzant, és a dir, pensava que potser li hauria sortit un fetge, un cor, tal vegada, un conjunt de vísceres i segurament un grapat de neurones que l’havien fet prendre consciència de la condició d’abandonament  en el qual havia caigut.

Pobre mitjó trist.

Llavors, seguint amb les seves càbales, el seu cervell va continuar fent aquella història del pobre mitjó trist. El mitjó va decidir emigrar des de la sabata en desús a zones més habitables de l’armari. Va reptar, es va enfilar, es va arrossegar, fins a arribar a la jaqueta de pana, a la butxaca de la qual es va fer fort a l’espera de temps millors. Passats els anys, les seves vísceres es van anar descomponent fins a provocar el col·lapse total del mitjó, la seva mort. El que ell va trobar, doncs, era un cadàver. No obstant, l’endemà se’l va posar, per mera compassió, però es va  esquinçar de seguida.