Entre els mails que va rebre dimecres passat n’hi havia un del seu banc. Desconeix per què el va llegir abans d’eliminar-lo. Són segons que hagués pogut dedicar a una altra cosa. Però al final no se’n va penedir. Tenia notes de serietat i humor. “Volem que puguis disposar d’efectiu quan el necessitis”, deia el missatge, i per això li oferien “un nou servei amb el qual podràs sol·licitar diners des de l’app i recollir-los a qualsevol oficina de Correus o rebre’ls al teu domicili”. No li va semblar una opció atractiva, ja que té un caixer a prop de casa. Va pensar que era com si un amic  li proposés anar a dinar al poble veí, però anant per la carretera de dalt, plena de corbes, de molt més llarg recorregut. Però potser hi havia altres propostes interessants per tot arreu i més senzilles. Per què no una que fos una mica més senzilla.

Li va agradar el mail, no obstant, perquè funcionava com l’antepenúltim crit desesperat del cash acorralat per les transaccions que converteixen els diners  gairebé en una forma de pensament, que amenaçava convertint l’efectiu en una mera superstició. És ja correntíssim que surti de casa amb les butxaques buides. De vegades, per no esperar al semàfor i travessar el carrer, que té quatre carrils, i anar al caixer, opta per seguir recte, mentre es diu que al cap i a la fi serà un altre d’aquells dies en què tot es paga amb targeta, incloent-hi el pa.

Els diners en efectiu van passar amb el temps de resultar inevitables a tornar-se gairebé una brutalitat. És fàcil que s’estranyi quan veu algú ficant-se la mà a la butxaca i extreure un feix de bitllets o un grapat de xavalla per pagar. No n’aparta  la vista perquè els diners sempre l’han hipnotitzat, clar, però alguna cosa l’agita en l’escena. Si no els veu, però els endevina en una cartera, també li percep  la presència d’una cosa que ja no és d’aquest món real. Hi ha encara en una exhibició del cash un corrent invisible que el tensa, i si és molt, que l’agradi, quan com veu algú escopint pel carrer. Diria que forma part del conjunt de milers de coses davant les quals la seva extrema sensibilitat l’esgarrifa. Perquè desenvolupa una afectivitat tan fina, tan ridícula, per certes coses, que a partir de cert nombres de bitllets, hi veu bàrbars.

S’acostuma a la faceta invisible dels diners, passant subtilment d’unes mans a  les altres a traves de targetes, bizums, transferències, xecs. A la seva manera, el cash és pura violència visual. Desperta sospites. Fa temps que conspira a favor d’abandonar-lo. El món i la seva tecnologia -diu- ens han preparat per no haver de veure un bitllet durant dies. Fa unes setmanes, es va dirigir  a la bugaderia de barri amb un grapar de monedes per fer la bugada.

Mentre la rentadora girava, va advertir que només li quedaven monedes de dos euros, i que l’assecadora només  n’admetia d’un. Es va dirigir a un bar que hi havia davant i li va dir al cambrer si podia donar-li canvi. Al fer-ho, i veure com el mirava, estranyat, es va adonar que una cosa que abans feia contínuament, com canviar diners, ara era un hàbit pel qual el miraven com a un guillat.