Mama, tu no t’avorreixes mai?. Aquesta és la pregunta que un nen li feia a la seva mare a la sala d’espera del metge. Hi havia  força gent i feia una bona estona que s’esperaven. La mare li demanava calma en veu baixa, tot acariciant-lo. Però en no respondre-li, li donà a entendre que no. “Doncs jo m’estic avorrint, tanta estona sense fer res”.

Durant l’estona que portaven d’espera no havien parlat gaire, de tant en tant ens miraven i la seva mare sempre li somreia, a més no la sentia queixar-se, a la sala hi havia altres persones amb cares llargues i que es queixaven en veu alta adreçant-se als altres. Era ben clar que la seva mare no es divertia, però tampoc semblava que s’estigués avorrint. Com podia ser?

La mare de tant en tant li deia alguna cosa al seu fill, sempre en veu baixa, ja fos per distreure’l o per tranquil·litzar-lo; les estones que estava en silenci anava pensant en el seu fill, en els que havia deixat a casa, en el que faria per sopar quan tornessin o en el cap de setmana...Estava ocupada pensant en els altres; encara que el metge s’endarreria, procurava no mirar constantment el rellotge ni posar-se nerviosa, sabia que així el temps tampoc no passaria més ràpid.

La diferència entre la mare i el fill és que la primera no pensava en ella mateixa, mentre que el nen l’única cosa que volia era distreure’s i fer alguna cosa que li agradés. Aquesta actitud en els nens és normal, pensar en els altres és propi de persones que ja han aconseguit certa maduresa i aquesta es va adquirint lentament amb el pas dels anys: principalment amb l’exemple de les persones de la pròpia família i les properes (altres familiars, professors, etc.) veient com els altres s’ocupen del bé de tots, són educats, saben cedir quan convé, aprofiten el temps.

Normalment els pares es preocupen que els seus fills tinguin alguna afició per a les èpoques de vacances o caps de setmana i això ser de gran ajuda, però el que realment ajuda als fills a no caure el l’avorriment és l’anar aprenent a no pensar sempre en ells mateixos, no estar sempre pensant en com satisfer-se; i això ho aprendran com tot: amb l’exemple. Però no només l’exemple dels grans que els rodegen, també a partir dels comportaments que se’ls vagin inculcant des de ben petits, com per exemple, no donar-los llaminadures sempre que ens les demanin, si tenen set anant pel carrer acostumar-los que s’esperin a arribar a casa, sempre que no sigui una emergència, si tenen un caprici ajudar-los a  raonar si és necessari o no, demanar-los ajuda pe preparar sorpreses d’aniversari o en trobades familiars, etc. Ens hi ajudarà tot el que se’ns acudeixi que vagi dirigit al fet que s’acostumin a pensar més en els propers que no pas en ells mateixos.