La dansa  és una de les arts més oblidades del nostre temps. Tot i que ballar forma part de totes les cultures, aquesta expressió artística sempre queda en segon pla, superada per altres de més populars com el cinema, el teatre, la música i, fins i tot, l’òpera. Rares vegades apareixen notícies sobre aquesta  disciplina, i segurament avui, 29 d’abril, és un dels pocs dies que se’n parla perquè se celebra el Dia Internacional de la Dansa. Aquesta jornada  la va instaurar la UNESCO l’any 1982. No és una data triada a l’atzar perquè aquest dia de l’any 1712 va néixer, a París, Jean-Georges Noverre. Tot i haver debutat davant el rei Lluís XV i ser  un dels grans coreògrafs de tots els temps, els mateixos francesos admeten que és un cèlebre desconegut i això que està considerat el pare de la dansa moderna. Abans d’ell, aquesta activitat artística no estava gaire ben considerada i els seus practicants eren menystinguts per la gent de la cultura, fins al punt que en francés era habitual fer servir l’expressió “être bête comme un danseur” (ser ruc com un ballarí).

Noverre va voler acabar amb aquesta imatge de la professió i prestigiar-la a través d’un llibre, publicat el 1760 i titulat Lettres sur la dance et sur les ballets. En aquells moments, la lletra impresa tenia un enorme prestigi i era una cosa inusual el fet que un ballarí escrivís. Volia demostrar que darrere el seu art hi havia reflexió i intenció. A més a més, defensava el que es coneixia com a ballet-pantomima. Els estudiosos el consideren el pas previ al ballet que coneixem ara, que va sorgir  durant el segle XIX.

De seguida que es va publciar aquest llibre, el text de Noverre va generar un enorme debat i es va traduir a l’anglès, l’espanyol i l’alemany. Aleshores ja era un ballarí reputat, que havia  actuat a les principals corts europees, però no tothom estava d’acord  amb els seus planetjaments i alguns intel·lectuals el consideraven un pretensiós que intentava elevar la dansa a una categoria a la qual no arribaria mai.

Ell els considerava una colla d’ignorants que s’havien quedat desfasats i cointinuaven repetint velles fórmules d’èpoques pretèrites. També és cert que n’hi havia molts que no el podien veure. Com sempre, l’enveja és un dels mals universals de la humanitat des que el món és món.

Jean-Georges Noverre va començar a ballar l’any de 1742, quan tenia 15 anys, i ja no va parar fins que va morir, el 1810. Durant la seva vida va actuar davant la flor i nata d’Europa, fent estades  a Lió, Estrasburg, Londres Stuttgart i Viena, entre altres ciutats. Va ser el ballarí preferit de la reina Maria Antonieta i gràcies a això va ser Mâitre des Ballets de l’Òpera de París.

Noverre no era una rara avis enmig del no-res, sinó que es va saber  beneficiar de la feina d’altres  companys de professió que també van lluitar per modernitzar la dansa. El problema és que encara són menys coneguts. Excepte els més iniciats en aquest món de la dansa, la majoria de profants  no tenim ni idea de qui van ser l’austríac Franz Hiverding, el florentí Gasparo Angiolini ni Maria Sallé, ballarina francesa d’una generació precedent a Noverre i de la qui va aprofitar les innovacions que ella va introduir al llarg de la seva carrera.

La història no són compartiments estancs. És un llarg fil que connecta la gent i els fets de tots els àmbits. També la dansa, per més que Noverre aspirés  a ser l’única estrella de l’espectacle. I a Molins de Rei hem tingut l’oportunitat de gaudir de la dansa, gràcies a persones dedicades a aquest art, tal vegada poc conegut, però tan meravellós.