JOSEP MARIA JUJOL I GIBERT
(1879-1949)

Josep Maria Jujol i Gibert nasqué a les cinc de la tarda del dia 16 de setembre de 1878 en el pis primer de la casa núm. 6 de la Plaça de Prim de Tarragona, tal com consta en el foli 110, tom 27, Secció de Naixements, núm. 554 del Registre Civil de Tarragona. El jutge municipal que formalitzà la inscripció va ser Emili Morera i Llauradó (1846-1918), historiador tarragoní.

Va ser batejat a l’església de Sant Joan Baptista de Tarragona el dia 18 de setembre i als noms de Josep Maria i Andreu hom afegí el d’Ignasi.

Els pares foren Andreu Jujol i Taverna, natural de La Selva del Camp (Baix Camp), professor d’instrucció primària, i Teresa Gibert i Vives, natural de Bonastre (Tarragonès, avui Baix Penedès). Els avis paterns eren Ignasi Jujol i Paula Taverna de La Selva del Camp i Josep Gibert, de Bonastre i Magdalena Vives de Puigtinyós, Montferri (Alt Camp).

Josep Maria Jujol es va casar amb Teresa Gibert i Mosella el desembre de 1927, a l’església de la Trinitat de Tarragona després d’una llarga relació prèvia o festeig que s’allargà cinc anys. Jujol s’havia fixat en la jove Teresa, natural de Tarragona. Com deia el mateix Jujol era una jove de figura escultòrica, formós rostre, virtuosa, formal, i un destacat gust pels brodats multicolors i les plantes del jardí, entre altres qualitats. Jujol home de vida senzilla i sòbria i d’esperit sobrenatural, trobà en ella una rèplica dels seus pensaments, creences i gènere de vida.

Dificultats de distint ordre anaren allargant el prometatge, durant el qual es generaren interessants cartes per part de Jujol, totes elles il·lustrades, ja en dibuixos, ja en vistoses lletres capitals. Aquestes cartes foren destruïdes per expressa voluntat de la senyora Jujol, salvant els dibuixos i algunes lletres de gran qualitat decorativa.

Durant aquest període Jujol dedicà a la seva promesa alguna poesia, que ens permeten conèixer la sensibilitat i l’art poètic de l’arquitecte. N’hem escollit dues d’elles en versió original per no trencar els seu estil i pensament.

I

Tens cara de seda
posada al taler
tos llavis son fulllas
de flors de rose.

II

Per tes mans les venes
com blaus canonets
en una arreletes
l’altra fa un pontet

III

Ets rosa florida
ets lliri elegant
ets palma que’s brinca
vora de la mar

IV

En tu l’alegria
en tu la salut,
¿oh amada meva!
he trobat tot junt

V

La Créu desitjada
amb tu compartir
per tota la vida
es lo meu desitj

VI

¡Oh Jesús, nostre amo!
Vulgueu beneir
aqueixos cors nostres
que a Vos oferim

Teresa

Teresa es deia la mare
y Teresa ma germana.
Teresa es diu una xica
que’s la meva enamorada.

D’un pom que jo sé
de flors molt hermosas
Deu me n’ha donat
la més preciosa

Quan encen les galtes
se torna clavell
quan li queden blanques
es lliri bell.

Cara de roses
llabis de mèl
palma graciosa
ullets de cèl

Alta com palmera;
bella com jardí
ona com un ángel
¿qué mes te puc dir?

Del castell del pit
me va dá una flor
encara la guardo
encara fa olor

De des que’t conec
ni per un moment
s’ha apartat de tu
el meu pensament

El matrimoni es mantingué sempre unit i educà els fills en la religió catòlica, que tan pregonament sentí al llarg de tota la seva vida. Vida d’altra banda molt senzilla, sense cap més viatge que el de les noces a Itàlia, i les excursions per Catalunya i estades a Tarragona i Sant Joan Despí.

La vida li havia estat profitosa i creativament inspiradora.

Retrocedim a l’any 1906. Jujol acabava d’obtenir el títol d’arquitecte a Barcelona i es disposava a iniciar la col·laboració amb Gaudí aprofitant l’avinentesa de la construcció de la Casa Batlló, la Casa Milà i el Parc Güell. Una col·laboració amb Antoni Gaudí que li serví a Jujol per ampliar, encara més, la seva capacitat imaginativa com a projectista del color i, alhora, alliberar instintivament el dinamisme de les formes. En realitat, l’obra de Gaudí i la de Jujol acaben formant un tot unitari -en alguns aspectes indestriable- que es fon en la mútua admiració per tal de multiplicar així, encara més, els resultats exuberants de la imaginació.

Dos vessants temàtics estan presents sempre en la seva obra. D’una banda la constant iconografia, sobretot la dedicada als sants, i d’altra banda, la decoració utilitzant els estris del camp, els animals i les flors. També realitza temes no figuratius amb combinació d’elements geomètrics i no lineals. En la seva tasca es barreja la fantasia i la realitat, i amb la qualitat colorista contrasta el blanc-blau, els ocres terrossos i tota la gamma de colors plans i daurats.

El seu fill Josep Maria Jujol, Jr. comenta amb admiració: Era un home audiovisual. Anava sempre proveït amb llapis i s’expressava amb llapis. A més disposava d’una retentiva fotogràfica extraordinària. Aquest aspecte complementari que el meu pare tingué per a Gaudí el podem trobar perfectament plasmat en el conegut banc del Parc Güell . (...). Gaudí trià Jujol per a millorar la decoració de la seva obra i això l’ ajudà també a reinterpretar les seves pròpies idees.

En els seus viatges es lamentava del menyspreu secular que s’observa en totes les poblacions cap a les obres artístiques. Atribuïa aquesta dolència a la falta de preparació cultural de la gent: Si tots sabessin dibuixar, pintar, modelar o interpretar música, això no ocorreria. Les Belles Arts eleven espiritualment a la gent.º

Josep M. Jujol, com tots els grans homes de la història, ha patit també els moments amargs de l’oblit, del silenci i la desconsideració. Ell, que havia estat capaç d’elevar imaginativament l’arquitectura al nivell de la genialitat, no va poder assaborir en vida el merescut reconeixement d ela professionalitat i hagué de sofrir una actitud injustificadament freda i distant per part de la seva immediata posteritat. Han calgut que passessin unes quantes dècades per tal de posar de relleu la genialitat immerescudament oculta.

La seva desbordant creativitat el portà a conrear l’escultura de petit format, ja fos com a necessitat de maqueta, ja fos com a necessitat o pel simple motiu de la voluntat creativa.

Vull acabar aquesta aproximació a l’obra de Jujol fent una petita semblança de l’home, l’home social i sociable. L’arquitecte tarragoní va ser un professional que treballà al segle XX i que sabia història, art, tècnica, dibuix, arqueologia, sabia molt de tot. El seu fill té una de les frases més contundents de la personalitat humana de Jujol quan ens fa saber que Jujol sabia tractar amb els rics i amb els pobres, però no tolerava els orgullosos ni els falsos.

Jujol fou un extraordinari dibuixant, la decoració d’objectes serà habitual al llarg de la seva vida. Sense cap mena de dubte, un excel·lent escultor. Jujol, com a dissenyador elabora l’obra total, des de la construcció arquitectònica fins al toc final dels cortinatges, passant pels paviments, cristalleres, pintures,, mobiliari i objectes decoratius. Així trobem varietat de models de paviments, portes, vidrieres, baranes, agafadors, mobles, làmpades, cortinatges, quadres amb els seus marcs, així com objectes complementaria, estoigs, tinters, gerros i tot un univers d’original creació. Dissenyà també diferents i variades làpides sepulcrals. Com a artesà, treballa la fusta, el filferro, la llauna, el cartró. Il·lustrador d’impresos, segells, escuts, logotips, monogrames i escriptor.

Per acabar aquesta primera part, he de dir que Jujol ens ha deixat una obra potser no massa extensa però d’una categoria i contundència expressives fora de sèrie. El seu “saber, el seu “saber estar” i, sobretot, el seu “saber fer, el seu saber crear” traspassa el futur més immediat i és ara, als inicis del segle XXI, quan la seva obra s’està descobrint dia rere dia i és un model a tenir en compte en aquesta revolució digital computeritzada que ens envolta.

Us convido a “jujoliar de l’obra de Jujol a Bonastre”.

L’obra restauradora de Josep M. Jujol i Gibert a l’església parroquial de Santa Maria Magdalena de Bonastre

L’home

Un cop acabada la guerra civil (1936-1939), Josep M. Jujol tornà a donar classes a l’Escola del Treball de Barcelona el març de 1939 i a ser admès a l’Escola d’Arquitectura, el maig de 1940. La seva memòria el convertia també en el millor arquitecte reconstructor d’esglésies del país per la qual cosa inicià la seva llarga carrera de recompondre el llegat arquitectònic i artístic de molts dels temples parroquials catalans destruïts al llarg de la guerra civil.

Jujol ja havia iniciat alguns treballs abans del 1936 al Vendrell i a Roda de Berà. Però és durant la postguerra que atén els encàrrecs del poble de Bràfim per restaurar el presbiteri del Santuari de Lloret, del col·legi de les Germanes Carmelites de la Caritat i de l’església del Gremi de Llauradors de Tarragona, de l’església de Sant Sebastià de Guimerà i el de la parròquia del Vendrell, on va bastir l’altar de Sant Josep, la capella del Santíssim i el monumental presbiteri, entre altres projectes. Entre 1940 i 1947 Josep M. Jujol treballa a l’església de Bonastre i durant aquests breus anys deixa restaurats l’altar major, col·locant una imatge de Santa Magdalena, una mesa, un plafó i unes làmpades amb llumets que l’il·luminen, el baptisteri i la capella del Santíssim amb un bell i original sagrari. Bonastre, com ja hem esmentat més amunt, era el poble nadiu de la mare de Jujol, na Teresa Gibert, una dona sensible i aimant de la família. Ella va ser batejada en l’església parroquial de Santa Maria Magdalena de Bonastre i això portà el seu fill a servar molts bons records i a tractar-ne els familiars que encara hi vivien. Per mitja d’aquests familiars i mentre era al Vendrell va ser cridat a restaurar l’altar major i fer el baptisteri nou. Jujol, amb tota la seva bona intenció i il·lusionat per restaurar l’església del poble es lliurà desinteressadament a treballar-hi perquè en la penombra dels seus altars, havia crescut, en la fe, la seva mare i encara hi tenia família.

Segons sembla fou el seu cosí Josep Vilanova i Sanromà qui el proposà al rector mossèn Josep Català per a les obres de reconstrucció. El Reverend Dr. Josep Sanabra i Sanromà, prevere i arxiver diocesà del Bisbat de Barcelona, fill del poble i resident a la capital catalana, que sempre es considerà parent de Jujol i formava part de la Junta de Reconstrucció, també secundà la idea d’encarregar a Jujol diferents treballs.

Josep M. Jujol va treballar a Bonastre mentre era al Vendrell ocupat en la restauració de l’església arxiprestal del Salvador. La seva presència enmig de la gent del poble de Bonastre, el portà a fer diversos viatges, les despeses dels quals es constaten en el llibre de comptes de la parròquia.

Les estades de Jujol a Bonastre coincideixen amb la presència dels següents rectors:

Mossèn Josep Català (1939-1941). Mossèn Tomàs Solana (1941), Mossèn Josep Artigas i Viñeta (1942-1945) i Mossèn Simon Sinfreu i Mossèn Lluís Via a partir de 1945 fins al decés de l’arquitecte el dia 1 de maig de 1949.

L’obra

Com sempre, Jujol iniciava els seus altars pel paviment amb marbres i pedres nobles que enaltien el conjunt. Però després de la guerra els mitjans econòmics eren escassos, els clients eren pobres i en Jujol portat per la seva capacitat altruista s’apuntava a qualsevol iniciativa. Però el seu talent feia vertaders proeses artístiques amb minsos pressupostos i pocs recursos.

Enmig de les columnes del vell temple hi va col·locar la imatge de Santa Maria Magdalena, patrona de la parròquia, envoltada d’unes làmpades força originals. Aquestes llums eren fetes amb tub Gergman, una mena de revestiment usual en aquella època per camuflar els filaments elèctrics. Els tubs, amb ornaments de metall i llauna, daurats i pintats, esdevingueren, sota les seves mans, veritables peces d’art.

El baptisteri, muntat damunt d’un pedestal quadrat, recorda una peça sumptuària del Renaixement. La pica és de marbre i disposa d’uns canelobres ubicats a les puntes de la tapa de fusta els quals serveixen també de frontisses. Les formes sempre estan al servei de la funcionalitat. A més, hi ha unes escales que pugen al baptisteri i que fan que la pica i la cerimònia estiguin a un nivell superior, la qual cosa provoca un efecte visual i decoratiu molt espiritual.

El sagrari és una peça clau dins de l’obra de Jujol i és potser el resum del seu estil: originalitat, simplicitat de formes, línies corbes, expressivitat en els motius decoratius, dinamisme, moviment i religiositat.

Els cap dels angelets de llautó que decoren el sagrari ja existien al mercat, però amb el toc de la seva mà esdevenen tota una altar cosa i més quan els col·loca al voltant del cap unes ales flamejants. Aquest sagrari presidia l’altar major, el qual fou acabat amb un plafó daurat que salvava el desnivell entre la imatge d la Santa Patrona i el Sagrari.

Les obres d’en Jujol són com uns dibuixos que han cobrat vida i volum. Són la realitat de la imaginació i de les superfícies planes posades en l’espai i en el temps. Les formes més sorprenents són a l’abast dels nostres ulls. La bellesa amagada de certs materials i de certes formes se’ns manifesten amb un esclat de colors i de perfils. Jujol és un artista total, perquè era un creador que sabia portar a terme els seus pensaments. Era un teòric i un artesà. Hem de pensar que un artesà i sense talent és un manobre i un creador sense domini de la tècnica és un artista impotent. Jujol crea, imagina, projecta però, a la vegada, actua, manipula i fa.

Per això, podem dir, que l’obra jujoliana a Bonastre és com una mena de testament artístic, el darrer exercici creatiu i l’última alenada modernista d’un home polifacètic i intel·ligent que, tocat per Déu, va fer la vida més bella als homes i dones que es trobà en el seu camí.

Francesc Basco Gràcia va publicar: Guerra Civil (1936-1939) 500 TEMPLOS DEVASTADOS, on en unes notes sobre Bonastre diu “El 18 de julio de 1936 el municipio contava con 625 habitantes empadronados; al final de la guerra en número de habitantes era de 590. Fue parcialment destruïda la Iglesia y destinada a almacén e incautada por el Sindicato Agrícola. La casa rectoral fue habilitada como albergue para refugiados. En el campanario de la Iglesia quedaron las campanas. El primer alcalde de los nacionales fue Juan Sanabre”.

“El templo perdió sus retablos, algunos de los cuales eran apreciables del período barroco. Se pudieron recuperar los objetos de orfebreria, entre ellos, una cruz processional de plata dorada y de estilo gótico, y una Veracruz-custodia de plata, del siglo XVI. Según el informe del alcalde de la época al Servicio nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, hubo que lamentar la destrucció, de los altares, los muebles y todo lo que havia en el interior del templo, que valora en 200.000 pesetas. Las familias del lugar han realizado inscripcions para contribuir a la reparación del templo; el 2 de junio de 1939 se habían recaudado 3.000 pesetas, pese a las privaciones que sofria la gente”.

Comença la restauració

En una nota que figura a l’inici del Llibre de Comptes de la reconstrucció de l’església i que podria ser molt ben datada el 1942, hi ha la següent relació:

“Las persones que componen la Junta de la reconstrucción de la Iglesia Parroquial de Santa Magdalena de Bonastre son las siguientes:

• Rvdo. José Artigas Viñeta Pbro. Ecónomo.
• Rdo. José Sanabre Sanromà Pbro. y su família (el 1940 amb motiu de les seves noces d’argent sacerdotals van regalar la mesa de l’altar major i tot el que composava l’interior de la capella del Santíssim).
• Juan Mercadé, regaló la Pila Baptismal.
• José Godall (carpintero).
• Pedro Mercadé: regaló el altar de la Virgen del Rosario.”

Aquests són els noms dels que van intervenir fins a la fi del rectorat de Mossèn Artigas a sufragar les despeses de la restauració del temple. Però ja feia anys que s’hi treballava d’ençà que Mossèn Català fes la crida aquell 22 d’octubre de 1939, i que segons el llibre de la Consueta es llegeix:

“Continua oberta la subscripció per tal de recollir almoines per a comprar una Sta. Magdalena i reconstruir l’altar major.”

Consultant en els fulls dels llibres de Consueta i de Comptes de la Parròquia hem trobat les següents dades:

“El 27 d’octubre de 1940 es beneeix la mesa de l’altar del Santíssim, obsequi de la família Benigno, així com la imatge dels Dolors que ofrena la família Sanabre”.

Cridat per Mossèn Sanabre, director de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, i fill de Bonastre, Josep M. Jujol es lliurà a la construcció de l’altar major.

L’altar que va projectar tenia una taula de 2 metres 35 centímetres de llargada i 55 centímetres d’amplada. La base feia 1 metre 5 centímetres amb un treball ornamental consistent en unes peces de granit procedents de Masllorenç i que sobresortien en forma lobulada. Aquests elements decoratius feien tenir, al conjunt, els 53 centímetres d’amplada. Actualment aquestes pedres d’ornamentació es conserven i formen la base de la imatge de Santa Maria Magdalena, perquè val a dir, que l’altar jujolià fou desmuntat i canviat per l’actual, quan el canvi de la litúrgia, quan es van establir fer les celebracions de cara el poble. La mesa fou partida en dues i avui, es pot veure a l’exterior de l’església, convertida en dos bancs adossats al mur .

L’any 1963 es clausurà el Concili Vaticà II que prengué, entre moltes altres innovacions, realitzar la missa de cara als feligresos. El llavors capellà de la Parròquia, Mossèn Jaume Culleré les interpretà d’una manera molt categòrica, traient tot el frontis d’on estava la imatge de la patrona Santa Maria Magdalena, fent serrar la taula de l’altar i convertir-la en dos bancs, enfonsant tot el presbiteri, on sortí part de l’absis de l’església romànica, col·locant un altre altar al centre del creuer, eliminant l’altar del Roser, també de Jujol. En aquestes obres desaparegueren també sants i altres imatges dels altars, modificant també l’altar del Santíssim. El més greu fou que ni el Bisbat ni l’Ajuntament interposaren cap recurs davant la destrossa de molta part de l’obra de Josep M. Jujol, que encara alguns lamentem moltíssim, i més, veient que l’obra d’en Jujol cada vegada té més rellevància en tots els pobles on actuà, quedant només el poble de Bonastre amb mutilacions impossibles de reconstruir.

La imatge de Santa Maria Magdalena

La primera obra que dirigí fou la imatge de Santa Magdalena, titular de la Parròquia, talla que esculpí l’escultor barceloní Josep Maria Martisella.

En el Llibre de Comptes de la Parròquia hi ha anotades, el 1941, les següents quantitats:

• Al decorador, Sr. Roca 36 pesetas
• Al escultor Martisella 2.900 pesetas
• Trabajos de albañil 841 pesetas
• Trabajos de pintor 25 pesetas
• Viajes Sr. Arquitecto 200 pesetas
• Donativos para Santa Magdalena 4001 pesetas

La imatge de Santa Maria Magdalena és obra de l’escultor Josep Maria Martisella i estava col·locada enmig de la portada que està emmarcada per pilastres que sostenen un frontó triangular amb fornícula. Sota un templet amb una columnata que li donava un aire magnificent s’hi trobava l’estàtua de la patrona, amb els símbols de la creu, calavera, l’àmfora i un conjunt de set llànties que són obra de Josep Maria Jujol.

La imatge fa 1 metre i 80 centímetres d’alçada amb una base (que duu una inscripció) que fa 20 centímetres més d’alçada. La imatge està fet de fusta recoberta d’escaiola i presenta alguns elements en guix com són la calavera i els cabells. La creu de la mà dreta està feta de fusta i els ulls són d’un material vitrificat. El gerro que es troba al costat dels peus és de ceràmica revestit d’escaiola i presenta una decoració floral on predominen els tons verd oliva clar i blau cel. Així es pot comprovar com les parts més difícils de treballar és en guix per aconseguir uns millors acabaments. Jujol dibuixà la decoració de la indumentària i a la base, que té 75 centímetres d’amplada i 50 de fondo, amb el seu estil personal, com si fos un miniaturista gòtic, pintà a tot el tombant de la base versicles evangèlics al·lusius a la santa i en ella s’hi pot llegir en lletres de cal·ligrafia gòtica la següent inscripció en cinc costats:

• Maria Castis Osculis (Maria amb petons castos)
• Lambit Dei vestigia (Besa els peus de Deu)
• Santa Maria Magdalena
• Fletu rigat comis (Amb el plor rega i amb els cabells eixuga)
• Destesta nardo perlinet (Amb pur /autèntic nard l’ungí totalment)

(-Text extret del Breviarium Romanum -Roma 1632
In festa S. Petri
AD MATITUNUM (Adscrit al papa Sant Gregori el Gran (540-604)
-Magnificat Lc. 7,36
Vestigia: Literalment: petjades, les plantes dels peus
Nardus o nardum: Ungüent)

La imatge de la Santa fou col·locada al frontis de l’altar l’any 1941.

El plafó que estava situat damunt de l’altar major formava part del pedestal on hi havia la imatge de Santa Maria Magdalena. Després de tot el desmuntatge, passà a la rectoria i d’allí a Tarragona. És de fusta ovalada a modus de màndorla i dins d’ella hi ha treballat un gerro de perfum (el de perfum de nard) amb una cita de sant Marc en llatí: et fracto alabastro effudit super caput eius (i trencat el vas l’hi vessà damunt del seu cap). Aquesta cita envolta el gerro el qual també porta dins seu una altra inscripció en llatí: ungum. Nardi spicati (amb perfum de nard espigolat/ autèntic).

A sota de la cita hi ha la inicial de Jujol amb la creu, tal com acostumava signar, i la data 1943. També hi posa Marc IV, amb la qual cosa vol assenyalar la procedència de la cita. Aquest plafó estava envoltat per dues peces ornamentals daurades de 1 metre 4 centímetres d’alçada, les línies corbes de les quals donaven dinamisme al plafó i enaltien el conjunt. El plafó és (era) de fusta i fullola i té 90 i té 90 centímetres d’alçada per 80 d’amplada.

El gerro treballat damunt la fusta 3a 39 centímetres l’alçada per 13 d’amplada i representa unes cintes ondulades de clor blau tinta i vermell magenta, en sots-relleu.

La idea de bastir el conjunt de l’altar major dedicat a Santa Maria Magdalena portà a Jujol a conèixer perfectament les cites adients del Nou Testament i així atribuir a la decoració global aquells elements que podien enriquir el missatge visual. La imatge de la Santa conté els atributs que si són propis, la creu, a la mà dreta, i la calavera, a l’esquerra (representa, per tradició popular, la seva penitència quan fou perdonada dels seus pecats). A un costat, Jujol li col·loca un flascó, el del possible perfum de nard, que Marc 14 narra com a unció profètica de Jesús i que s’esdevé a Betània i que Joan 22 recull amb la intenció d’expressar la futura resurrecció. Les inscripcions que són al peu de la imatge fan referència a la pecadora de Lluc 7. Mentre que, al plafó que es va situar sota la imatge, hi ha la cita de marc 14.

El nom de Maria Magdalena apareix al Nou Testament a l’evangeli de marc 16 i al de Joan 20. El tema de la unció a la Betània parla d’una dona, que apareix en una casa per perfumar els cabells de Jesús, si llegim Sant Marc, i que passa a ser, segons Sant Joan, una de les germanes de Llàtzer que l’honora en una visita posterior a la resurrecció del seu germà. Però en cap dels dos episodis s’explicita el nom.

Encara menys, se’ns diu del nom de la dona pecadora de Lluc 7, la qual renta amb llàgrimes i eixuga amb els cabells els cabells els peus de Jesús. Però l’Església i la iconografia al llarg dels temps a admès aquests signes i aquestes actuacions a la mateixa dona, és a dir, Maria Magdalena o Maria de Magdala, la qual sí que apareix amb el tot el seu nom quan és la primera en descobrir el sepulcre buit de Jesús, li parla l’àngel del Senyor i, a més, rep la primera visita del Crist ressuscitat.

Jujol ens porta en el seu plantejament iconogràfic un resum d’aquests atributs i dels textos que fan referència a la santa. Així a la base de la imatge hi ha frases que parlen de la pecadora de Lluc 7, a sota, el plafó recull el text de la unció de Betània, i , per últim, a sota d’aquest eix vertical, amb el sagrari, trobem el signe profètic fet realitat: el cos del Senyor viu en l’eucaristia. Aquesta lectura de les frases redactades amb una cal·ligrafia floral i críptica, en llatí, ens fan veure en Jujol com un artista, documentat i coneixedor de les Sagrades Escriptures. Sense un sentiment religiós profund i una memòria per recordar la paraula de Déu, el programa iconogràfic jujolià no es pot concebre.

El 1943 s’enllesteixen i s’inauguren el paviment del presbiteri, la mesa de l’altar major, el plafó de Santa Magdalena i els llums del retaule. El retaule del segle XIX es manté, està format per una columnata en semicercle, al centre del qual es col·locà el pedestal amb la imatge de la patrona, adornat amb un plafó ovalat limitat per volutes, que al centre exhibeix el gerro d’ungüent de Magdalena, en relleu, amb la inscripció Et fracto alabastro effudit super caput eius. A sota hi ha la firma habitual de Jujol; la jota amb la creu, i la data, 1943. La mesa de l’altar -de 2,25 metres de longitud i 53 centímetres d’amplada -era d’una gran sobrietat i estava formada per robustes peces marmòries, d’entre les quals en sobresortien tres de forma lobulada.

Fins a l’any 1947, Jujol va dirigir petites obres complementàries que s’anaven realitzant segons l’economia parroquial com ara les grades del baptisteri. Quedaren pendents les baranes del presbiteri de la pujada a l’altar, la decoració mural i altres detalls.

El baptisteri

Segons la Consueta de la Parròquia de Santa Magdalena de Bonastre (1942-1944) l’any 1942 es diu:

“Festividad de Sta. Magdalena, patrona de la parroquia, a ls 8 y 9 misa rezada. A las 11 Procesión, Benedicción de la Pila Bautismal pagada por la família Mercadé-Jové de esta parroquia y Oficio Solemne con acompañamiento de orquesta, cantándose la misa de Puis X por el coro parroquial y sermón por el Rdo. Dr. Miquel Carrau pbro.”

Segons el Llibre de Comptes, a l’any 1942 es diu, també:

• “Añ carpintero Juan Godall 935 ptas.
• Viajes arquitecto 44 ptas.
• Manutención al escultor 20 ptas”

El baptisteri vist des de certa distància, recorda una peça sumptuària del Renaixement. Fet amb marbre de Tarragona, material conegut amb el renom de “pedra de santa Tecla”, la pica està coberta amb una airosa tapa ocular i disposa d’uns canelobres ubicats a les puntes de la tapa de fusta els quals serveixen també de frontisses. El baptisteri comptava amb una imatge de Sant Joan Baptista, decorada pel mateix Jujol (va ser robada i no retornada), unes escaletes, un peu, una pica coberta i dos llums.

El peu del baptisteri fa 75 centímetres d’alçada, és de forma quadrada (cada cara fa 65 centímetres de longitud) i està flanquejat per unes boles també de marbre. La pica presenta també un cos quadrat i està col·locada de manera que les arestes donen profunditat i dinamisme al bloc situat a sota, és a dir, la pica es troba col·locada damunt la base de manera perpendicular per la qual cosa davant de cada frontal de la base li correspon una aresta de la pica. La seva superfície presenta una diagonal de 1 metre 20 centímetres, fent tota ella una alçada de 80 centímetres.

Cada costat té una amplada de 80 centímetres i la pica està coberta per una tapa de fusta que imita el mateix perfil de la base. Aquesta coberta està pintada en un to daurat mate i per dins és d’un color blauet. Dalt de la tapa hi havia una estàtua de sant Joan Baptista, també de fusta, que feia 35 centímetres d’alçada. A cada costat de la tapa hi destaquen uns espigats canelobres que fan 80 centímetres d’alçada que alhora són frontisses de la tapa, enginyoses i ben dissimulades, també i que fan 80 centímetres d’alçada. El conjunt, col·locat de manera convencional, seria de formes quadrades, però el geni d’en Jujol el converteix en una peça plena de moviment i harmonia, un joc de volums cúbits i romboidals. La tanca de la tapa és un ferro aprofitat d’un carro.

Dalt de l’escultura de Sant Joan Baptista es podia llegir la llegenda Ecce est Agnus Dei (Aquest és l’Anyell de Déu) i dins del baptisteri i col·locat a la tapa, enmig del blauet, presidint la pica hi ha un colomet, és a dir, la representació de l’Esperit Sant, amb la qual cosa l’escultor va voler jugar amb la cita del Nou Testament de Sant Marc segons la qual “mentre sortia de l’aigua, va veure esquinçar-se el cel i l’Esperit davallar-ne damunt d’Ell com un colom.”

Baptisteri de ressonàncies renaixentistes. Els llums formen part el joc de frontisses que obren i tanquen la pica. Una figura de sant Joan Baptista coronava el conjunt. La pica de marbre té una coberta de fusta blava, a tall de cel, del qual suspès, i avui mutilat, hi ha el colom simbòlic de l’Esperit Sant.

Per deixar la pila baptismal en evidència, Jujol utilitza un pedestal recuperat. Construeix al seu voltant un pòdium i col·loca la pica en un extrem per aprofitar millor l’espai de la capella, disposant un desnivell per fixar la situació de les persones que assisteixen a la cerimònia religiosa. Els dos canelobres-frontissa romanen immòbils; dues parts de la tapa es desplacen com majestuoses ales de fusta pintades amb purpurina que, obertes, limiten l’espai on es produeix la cerimònia i descobreixen in interior de blauet i aigua beneïda.

Les obres s’allargaren força degut a la manca de recursos econòmics.

Els llums

Segons la Consueta de l’any 1943 es diu:

“Festividad de Santa Magdalena, Patrona de la Parroquia. A las 8, missa. A las 11, Procesión i Oficio Solemne... Hoy se ha inaugurado el pavimento del Altar mayor, de la sagristia, frontal de piedra de la mesa del altar mayor y pie de Santa Magdalena, sufragando estas reformes todos los feligreses del pueblo”.

Segons el Llibre de Comptes, també s’hi anota el 1943:

• “Material elèctric per il·luminar M. Magdalena 40 ptes.
• Transport del peu de Santa Magdalena
• (Recader Santacana del Vendrell) 50 ptes.
• Factura del sagrari 3000 ptes.
• Drets de l’arquitecte 675 ptes.
• Viajes Arquitecto 490 ptes.
• Albañil 958 ptes.

Aquesta dada ens parla de com es trobaven les obres de l’altar major. Les antigues columnes que envoltaven la imatge de Santa Magdalena van disposar de set llums fets amb llautó i tub Bergman, abundants als comerços i econòmics Tots sabem que la gran habilitat i destresa de Jujol era convertir elements pobres, de rebuig a vegades, en objectes de valor. Cada tub que configura la làmpada (llànties) té 1 metre 35 centímetres d’alçada i consta de 4 braços amb decoració de fulles de llauna enganxades amb pasta al suport del tub. Foren pintades amb una tonalitat verdosa, amb tons daurats que li donen una pàtina vella i un aspecte de certa qualitat, tant la seva simplicitat de formes i humilitat d’origen enalteixen l’altar major. Vistos de perfil, els braços donen un perímetre de 35 centímetres i el conjunt està daurat amb tocs de pinzell de color verd.

El llautó està daurat i pintat amb tons verdosos que l’ennobleixen i envelleixen.

El sagrari

Segons la Consueta de l’any 1944 es diu:

“Festivitat de la Virgen del Rosario. Antes de la primera misa, bendición del nuevo sagrario del Altar Mayor y ostentorio para la exposició del Santísimo, obsequio de los feligreses de la Parroquia.”

Ostentorio: Custòdia.
L’ostentori es construí amb posterioritat amb fusta tornejada, que desaparegué amb les reformes de 1964, sent rector Jaume Culleré)

També, segons el Llibre de Comptes de l’any 1944 es diu:

• “José Godall 140 ptes.
• Isidre Mercader (ferrer) 77 ptes.”

El sagrari fa 88 centímetres d’alçada per 1 metre i 30 centímetres de perímetre i el seu diàmetre és de 38 centímetres. Està fet amb planxa de ferro i té forma cilíndrica amb dues peces soldades pel darrera. Està acabat amb una coberta en forma de cúpula hemisfèrica sobre la qual està soldada una plataforma superior de 25 centímetres de diàmetre que serveix de base per a la manifestació de la custòdia.

Té aparença d’urna i al voltant del perfil hemisfèric hi ha una barreta que permet penjar-hi cortines. El conjunt està decorat a la part superior, per quatre cares d’angelet amb ales que fan 26 centímetres d’alçada per 25 d’amplada. Aquests angelets estan a la fi dels quatre passamans que enllacen amb una forma ondulada amb la plataforma de damunt de la cúpula.

La porta del sagrari fa 45 centímetres d’alçada per 30 d’ample.

La base, la porta i la cúpula estan reblades a la planxa de ferro. El color d’aquest sagrari era en un començament vermell foc amb daurats, com daurats eren també els serafins que estan adossats a l’arranjament de la coberta i dels quals en surten unes cintes de sobris moviments, que sostenen per damunt del sagrari una plataforma circular per posar-hi la creu o la custòdia, segons els requeriments i una decoració floral de tons blaus i grocs, avui enverdits. Actualment presenta un color molt fosc i els colors estan oxidats. El sagrari està daurat a la cisa i policromat a l’oli. Una veladura de color coure ho cobreix tot.

La porta està decorada amb un mogut anagrama de Jesús, IHS, tot ell acolorit amb tonalitats rogenques i daurades, i suaus decoracions vegetals de tons blaus, verds i grocs. i, al damunt, jugant amb aquestes inicials hi ha els tres claus de la passió, entrecreuats per les puntes. Aquesta decoració porta l’empremta de l’estil sinuós cal·ligràfic d’en Jujol. Damunt hi ha una creu grega cal·ligrafiada. Per la part de dins de la porta del sagrari hi ha una popular invocació: “Ne permittas me separari a te” (No permeteu que em separi de Vos).

Aquesta frase sembla a primer cop d’ull una decoració floral però de seguida s’endevina una grafia gòtica que només era i és coneguda pel celebrant de la Eucaristia. La frase està envoltada per clavells que juguen amb les lletres a donar una sensació críptica del missatge. La porta té un pany forjat amb tres pestells.

L’interior del sagrari presenta el color intacte del pa d’or amb una decoració vegetal que serpenteja pel costat del lloc on fou soldada la planxa. A la base circular s’hi troba la sigla del seu autor, la J amb un palet que la creua, així com la data, 1944. El perfil d’aquesta peça d’art recorda també a una màquina d’ensulfatar antiga, com aquelles de què disposaven els pagesos d’abans (d’aquí la veu popular que s’havia fet d’una d’aquestes màquines antigues).

El seu autor, per ara ens és desconegut, però podria ser molt probable que com en d’altres avinenteses, el sagrari fos fet pel serraller Ruiz de la plaça de La Font de Tarragona.

El sagrari sembla fet a partir d’un recipient para altre ús, o en qualsevol cas amb manifesta indiferència respecte a la seva forma exterior. L’important és el que s’ha fet amb ell perquè desaparegui la forma i es converteixi en sagrari: els àngels, una porta oberta importantíssima, ales en moviment, desaparició de la pintura.

L’any 1945 es construí l’ostentori (la custòdia), que estava format per unes barres de fusta tornejada i unes retallades estovalles blanques amb brodats del mateix color, que foren confeccionades i brodades per les germanes de l’arquitecte, Teresina i Mercè Jujol. L’any 1964 va ser esquarterat.

Cloenda

El 1945 es consigna en el Llibre de Comptes, el preu de 18 ptes. per a un “monumento” i el 1946 apareixen unes quantitats:

• Juan Godall 493 ptes.
• Josep Godall 104 ptes.
• Isidre Mercader 66 ptes i 104 ptes.

I encara el 1947 el Llibre de Comptes assenyala:

• Peldaños baptisterio (Piedra de Masllorenç) 845 ptes.
• Pintor 925 ptes.
• Albañil Frederic Solér 4341 ptes.
• Carpintero Josep Godall 1114 ptes.
• Gastos estancia Sr. Arquitecto 60 ptes.
• Factura Herrero 122 ptes.

De tot això es desprèn que l’obra de Josep M. Jujol a l’església parroquial de Bonastre fou una empresa de compromís amb els homes i dones del poble, amb els seus familiars, amb el record ben viu de la seva mare i amb els seus propis principis religiosos. Se suposa que inicià les obres pel paviment de l’altar major, continuà amb la imatge de la Santa Patrona, el baptisteri fou tota una proesa així com els enginyosos tubs Bergman esdevinguts llums daurats col·locats per enaltir i il·luminar el presbiteri. Però és en el sagrari on l’essència de l’estil jujolià i allò més profund i autèntic de la seva personalitat es manifesten d’una manera clara i definitiva. Els colors i les línies corbes i dinàmiques, els clars-obscurs i les formes vitalistes que, al llarg de la seva vida, foren una constant, es concentren en aquest sagrari, on matèria i fe, recolliment i esclat, llum i penombra, embolcallen el sagrament de l’Eucaristia i formen la Casa del Senyor. Aquesta obra, fou possiblement l’encàrrec de més alt honor que Jujol va haver de fer al llarg de la seva vida. Però en la senzillesa dels materials i en la sobrietat de l’objecte realitzà la millor síntesi d’estil de la seva obra. Amb ella, Josep M. Jujol es manifesta com la darrera espurna del modernisme i dels grans artistes, humanistes, catalans.