De sempre, la nostra vila ha comptat amb uns bons recursos d’aigua potable, però per circumstàncies vingudes de les restriccions de la llum, durant un grapat de temps, com escrigué Eloi Bergadà, als molinencs els privaren de poder disposar tant d’aigua com de llum, coses tan necessàries per al confort de la llar.

L’aigua i la llum, de sempre han estat considerats elements de primera necessitat i imprescindibles per a les cases, perquè haver de viure sense llum a ple hivern era un veritable calvari i sense aigua, una font de malalties per manca de neteja.

Al capvespre, “sempre estàvem a l’aguait per l’arribada tant de la llum com de l’aigua per poder omplir els dipòsits de les vivendes. La seva arribada era esperada sempre amb candeletes per poder atendre immediatament les necessitats domèstiques, com omplir el safareig per rentar la roba l’endemà”, per bé que avui ja no existeixen gairebé en lloc, de safareig, i menys  de les dimensions dels d’abans. (Avui en trobem en molts pobles, restaurats com a monuments rurals de gran valor històric).

Els rentadors a Molins de Rei estaven situats a la capçalera del Rec Vell, marge dret, en el tram comprès des de la resclosa de can Capdevila (antic molí paperer), del terme del Papiol, fins a la fàbrica Ferrer i Mora (el molí) de la vila,

per continuar  pel Terraplè, encara a cel obert, fins als bagants de la casa de l’aigua, que és  -es creu- on comença el veritable Canal de la Infanta, que continua fins a l’Hospitalet de Llobregat, pels afores de la vila (que encara se’n pot veure una mica obert per la part dreta  en direcció a Sant Feliu).

Per tant, els primers rentadors es trobaven situats la carretera de Caldes, a prop  dels ponts de can Baruta i des de la casa Bassons del carrer Anselm Clavé, anomenada també la del Picarón, seguint 12 cases fins arribar a cal Robert, totes paral·leles al Rec Vell. Per això és de sentit comú parlar que al carrer Anselm Clavé, totes les cases tenien rentador al rec. (La meva mare m’explicava que en les seves estades a Molins de Rei, anava a rentar al Rec).

Travessant el pont del carrer Verdaguer, encara es podia veure aquella estructura, s’arribava  al rentador públic de la família Olivé, cal Manyet del rec, ja a la plaça de Catalunya, amb un seguit de rentadors ben espaiosos per poder atendre a la vegada diverses bugaderes en la seva rentada.

El cabal de l’aigua al rec era important durant tot l’any, com també la seva qualitat, sempre clara i corrent, excepte quan hi havia tempestes d’estiu, que canviaven el seu color uns quants dies, a causa de la terra roja que arrossegava dels terrals de Castellbisbal.

La roba que s’hi rentava era feina encomanada a les dones, abans i gairebé sempre; per cert que era una feina força feixuga, però ben conscients de la tasca que tocava fer, ja que els homes en aquells temps  no tenien gaires obligacions domèstiques com avui, que poc a poc, encara massa lentament, es procura compartir les feines de la llar conjuntament.

Sort que tothom, o la majoria, pot disposar avui dia d’espai per a una rentadora, electrodomèstic necessari i pràctic, que alleugereix en gran manera les tasques domèstiques.